Lidia, la ben plantada

Avui, tornant una vegada més de Cadaqués, després d’haver-me afartat del perfum de brolles i brucs, després d’haver-me submergit de nou en les seves gèlides aigües, m’he vist obligat d’una vegada per totes, a rendir homenatge a aquesta vil·la. No, no patiu, procuraré no parlar-vos en clau de fulletó turístic empalagós. La meva intenció és explicar-vos la història d’una de les més il·lustres filles d’aquesta terra. M’estic referint a Lidia, la ben plantada.

A l’igual que un cadaquer (i suposo que d’aquí li ve el nom) és un àrea de vegetació llenyosa de transició entre la vegetació d’ambients salobres, i els espais purament boscosos, Lidia, la ben plantada, era un personatge de transició entre la bogeria en estat pur (representada pels seus fills) i la genialitat de la terra (de la qual Dalí en seria l’estandart).

Lidia, vídua de mariner i amb dos fills pescadors que van haver de ser tancats al manicomi de Figueres, va viure una vida digne de pel·lícula. Quan Dalí, arrel del ostracisme que son pare va promoure al poble, no tenia lloc on anar a parar, va ser ella la única que li va oferir una pobríssima cabana de pescadors, de poc més de 5 m2 (sí, no m’he equivocat, 5) on Gala i ell viurien en condicions paupèrrimes, fins transformar-la en un futur en la seva residència de Port Lligat. Dalí adorava aquesta dona que, arrel d’un esporàdic contacte d’estiu que va tenir amb Eugeni d’Ors, estava convençuda que aquest havia escrit el llibre La ben plantada pensant en ella (va arribar-se a saber el llibre de memòria). Aixó va promoure tota una sèrie de correspondència de Lidia cap a l’escriptor que mai va tenir resposta. Ella ho atribuïa a una sèrie de dames envejoses que feien tot el possible per evitar la comunicació entre ambdós.

El cas és que Lidia era una gran cuinera i entre els seus plats estrella estaven l’Arròs amb llagosta i el Dèntol a la marinesca. Per a fer aquest darrer plat fan falta, segons Lidia, tres classes de persona: un boig, un avar i un pròdig. El boig ha de ventar el foc, l’avar posar-hi l’aigua i el pròdig l’oli. I és que el plat necessita un foc molt violent, molt d’oli i poca aigua.

Avui en Kojonotsuki s’ha proposat rendir homenatge a Lidia posant en pràctica aquesta recepta. Així, deixo constància que el proper dèntol que caigui a les meves mans serà destinat a aquesta finalitat. Qui es vulgui apuntar només ha de fer un comentari al respecte i serà convenientment avisat quan arribi el moment de la cel·lebració. Si el que voleu és saber més sobre aquest fascinant personatge, no deixeu de llegir Vida Secreta de Salvador Dalí, llibre d’altra banda completíssim i recomanable en tots els aspectes. Hi trobareu literatura, història, amor, poesia, art, humor… i Lidia, és clar. Bon any a tots!

Si per un moment oblidèssim els gallarets...

Inevitablement s’acosten, una vegada més, dates en què, entre d’altres coses, un regal es converteix en mesura d’estima entre persones. Personalment soc bastant reaci a aquesta manifestació obligada d’apreci. Sóc dels que pensa que un regal s’ha de fer amb esmer, intentant cercar alló que més il·lusió farà a qui es regala. I doncs, que em direu, qué et penses que no pensem en el que regalem? Potser sí, potser sou d’aquests, però també és veritat que la pressió consumista a la que estem sotmesos fa que aixó vagi quedant diluït i tot passi a mesurar-se amb calers. I és que a l’haber de fer-ne molts la qualitat del regal se'n ressenteix. Quantes vegades he sentit: - Haig de trobar un regal pe’n Krik que no passi de “tants” euros. Invariablement tot es transforma en regals arquetípics: perfums, corbates, camises, sabates, llibres, música... Si aquests últims fossin triats amb cura encara seria d’agraïr, però el cas és que els que t’arriben a les mans solen ser els més venuts de les diferents llistes d’èxits. I, realment, pots culpar a qui et fa el present? Acàs no és ell víctima a l’hora de tot el muntatge, de tot el teatre? Acàs es pot criticar a qui en pocs dies (potser poques hores) ha de, suposadament, fer felices a una dotzena de persones pel cap baix? Si ho penses bé te n’adones que és tasca del tot inabastable, a no ser que siguis una persona tremendament previsora i des de la primavera passada vagis acumulant idees. Boig, i a qui se li acut, enmig d’una florida de gallarets posar-se a pensar en regals de nadal! Kojonotsuki, de vegades tens unes idees de bombero (valgui el barbarisme)… Aleshores vas tu, i amb tota la il·lusió, regales una coseta que pots haber fet i/o pensat amb amor, amb molt d’amor, i que val quatre xavos, però que t’ha costat hores d’esforç. Quan ho entregues vols creure que li agradarà, però en rebre el seu regal, comences a dubtar si s’ofendrà pel greuje comparatiu (greuje crematístic, és clar). Lògicament, has quedat completament decepcionat. Pensaves, innocent, que aquest any seria diferent, que aquest any, l’altre hauria captat la idea. Insensat, que no ho veus que aixó no passarà mai? D’altra banda els botiguers es freguen les mans mentre que per moltes famílies tot plegat es converteix en un malson per arribar a final de mes. I el pitjor de tot és que es gasten els estalvis en coses que majoritàriament queden en l’oblit. Perquè, sigueu sincers, quans regals que us van fer l’any passat recordeu? I recordeu qui us va fer què?

Fins ara, però, he de reconèixer que m’agradés o no, he procurat no ser l’ovella negra, i m’he mantingut fidel a la tradició. Però d’aquest any no passa. Aquest any no vull regals! De fet no en vull mai de regals. De regals forçats, és clar. Regaleu-me tot el que volgueu fora de dates concretes, sempre i quan ho feu de tot cor, perquè us ve de gust de veritat. Perquè aquell matí us heu llevat i heu dit, com que fa un dia assoleiat, no fa vent i m’estimo en Kojonotsuki avui li faré un regal. O també val… com que fa un dia plujós i fred, li faré un regal a la Karakia. O perquè us lleveu amb el peu esquerra. O perquè el gos de la veina s’ha pixat al vostre replà… però no perquè és tal data o tal altre, si us plau. Aixó no toca, aixó és tristíssim. Oh, i qué faràs, Kojo, si tot i aquest rotllo patatero algú et regala algo aquestes dates? Doncs res, acceptar-ho amb un somriure d’orella a orella, com sempre. Però si més no la meva opinió ja ha estat manifestada. I si em deixeu triar, amagueu el regal a l’armari, i d’aquí uns mesos, sense que vingui al cas me’l doneu.

En qualsevol cas, i tenint en compte que les corrents contra la meva tesi són fortíssimes i ens arrosseguen a tots cap a l’abisme, em permeto, amb tota la modèstia del món, fer-vos una recomanació d’unes petites perles musicals. Així, si malgrat tot heu de regalar, o us han de regalar, us poden ajudar a triar. I a més, alguns d’ells no arriben ni als 9 €!

Jeff Buckley – “Grace” D’aquells discs que com el vi milloren amb les escoltes. D’entrada pot costar una miqueta però a la tercera o quarta escolta és com una droga de la que no et pots despendre. Tot ell és perfecte, però la versió de l’Al·leluia de L. Cohen és sublim, de les que fa posar la pell de gallina.

Fangoria – “Una temporada en el infierno” Per aquells que estan passant un mal moment i/o volen fer una cura introspectiva.

Richard Hawley – “Late night final” Si arribeu cansats de la feina i voleu un moment d’autèntic relax, o teniu aquella cita tan especial i voleu sorprendre. Escoltar sempre de nit, i a poguer ser tard, com diu el títol.

Roger Mas – “Casafont” o qualsevol altre. De lo milloret que es fa a Catalunya des de fa molt de temps. Música de categoria amb lletres que són pura poesia, bocatto di cardinale, i a més no l’hem de traduir. Qué més pots demanar?

Donald Byrd – “A new perspective” A mitjans del s.XX aquest senyor reinventa el jazz afegin-t’hi cors propis del gospel. Impressionant.

Pau Riba – “Dioptria” Ja a finals dels 60’s el senyor Riba li passava la mà per la cara a tots els posteriors abanderats del mal anomenat Rock Català. Rock i folk integrats en un doble disc on no hi sobra ni un sol tema.

I a més, sense comentar però igual de bons, també:

Neil Young – “On the beach”
Pulp – “Separations”
Gianmaria Testa – “Mongolfieres”
Cream – “Disraeli Gears”
Umpah-pah – “La columna de Simeón”
Surfin’ Bichos – “El amigo de las tormentas”
Marc Parrot – “Rompecabezas”
Winton Kelly – “Kelly blue”
BSO – “Ghost World”

Apa, una abraçada a tots i BONES FESTES!

La mort del mite

Sembla que darrerament els medis de comunicació han començat una campanya ferotge dissenyada envers la destrucció dels mites. Que si la Marilyn era un trujot que menjava al llit i deixava les restes escampades per l’habitació… que si John Lennon cantava a la pau mentre escalfava de valent la seva dona…, que si els grans guanyadors del tour anaven enxufadíssims… i tans d’altres que ara no em venen al cap. De principi el meu seny em feia posicionar-me totalment en contra d’aquesta abominable tendència de remoure les intimitats d’il•lustres difunts. Però tant ha influit en mi, tants han estat els idols caiguts, que m’he vist obligat a escriure-us aquestes línies. I és que avui, malgrat em pesi, esteu apunt de ser testimonis de l’esfondrament del mite dels… IOTS DE LUXE!!! Ah (si us plau, llegiu aquest “Ah” amb el mateix tó de veu que fa servir el mític Ferran Monegal en presentar les seves crítiques televisives), quantes vegades deveu haver mirat amb enveja, des del moll de qualsevol port esportiu d’alto copete, aquell element engominat que es passeja amunt i avall per la coberta d’un luxós iot de luxe de 30m. Sí, oi? Doncs aquí estic jo, l’humil Kojonotsuki, fill de Barcelona, criat entre la capital, el Maresme i el Lluçanès, per tirar-vos-ho tot per terra, mal que us pesi. No em creieu, oi? Doncs llegiu, llegiu… ja, ja, ja, ja (riure sarcàstic, propi d’antiherois sonats).

Tot pot començar un matí d’estiu qualsevol, en un port qualsevol del Mediterrani, a bord d’un d’aquests luxosos vaixells. Aixó és el que us pot passar si us hi conviden. Et lleves mig emprenyat perquè no has acabat de dormir bé. L’aire acondicionat es va espatllar a última hora i has hagut de dormir amb els ulls de bou oberts. La humitat de la nit, el brunzit d’un mosquit que no ha parat i la festassa que s’estaven fotent al vaixell del costat un grup de joves pijos amb una vintena de senyoretes de la nit han fet que no acluquessis ull fins vora les quatre de la matinada. Una vegada has esmorzat, l’armador (propietari) parla amb el capità i convenen en anar a passar un parell de dies a una illa propera. El mar està lo suficientment bé com per sortir, però també lo suficientment picat com perquè el iot es bellugui amb la mateixa cadència que un grup de nens petits cantant la cançoneta que els hi acaba d’ensenyar la mestra. Babor, estribor, babor, estribor… ara cauen els llibres, ara els plats… merda! el got de “gaspatxo” que la convidada s’ha deixat sobre la taula s’ha vessat sobre la moqueta. No, si us plau, no ho faci! Massa tard. Ella, tota pàlida pel mareig intenta recollir-ho però… la visió d’aquell líquid llefiscós, vermellos, contraposat al blanc de la moqueta es la gota que fa vessar el got. No ho pot resistir i ho treu tot allí, a sobre el “gaspatxo”. Mare de deu, mare de deu! La seva amiga la va ajudar, en veure-la apurada, i passa el que ha de passar. Qui es pot resistir a uns trocets de formatge i pa amb tomàquet, ben petitets, i barrejats amb aquell suc de taronja i pastanaga, tot sobre un fons de “gaspatxo”? L’amiga hi estampa el seu segell a darrera. Els mariners, sempre atents, aconsegueixen endur-se a les dues desafortunades mentre interiorment maleeixen com treuran les taques. Finalment, arribeu a redós de l’illa i la mar es calma. L’armador tria el lloc on passar el dia, condicionat pel tamany del vaixell (no val aquella caleta petita) i per les seves ànsies de protagonisme. És a dir, la cala més glamourosa i plena de iots de l’illa. Com que arribeu tard, la cala està a tope i heu de fondejar més allunyats de terra, i en conseqüència, menys protejits. Diguem que el vaixell es mou… una miqueta. Bé, no passa res, l’entorn si més no, és maco. A més, amb la calor que fa ara et vindrà tant bé un banyet… Ja, ja, ja. Ignorant! Però que no ho veus que està plagat de meduses? Com a molt et remulles la carcanada amb la dutxa d’abord i tira milles. Bé, quin remei. Doncs una dutxa fresqueta. Fresqueta? D’on ho treus aixó? Que no saps que la tuberia passa per la sala de màquines i que amb la temperatura que hi fa surt l’aigua bollint? Bé, fas el cor fort i et disposes a llegir aquell llibre que tens preparat per aquests dies de relax. Si més no gaudiràs de la tranquilitat del mar. Però llavors te n’adones de lo equivocat que estàs. I és que fa tan sols un quart que heu arribat i ja veus una munior de petites barques que se us acosten per tot arreu i us donen voltes i voltes, mig admirant el vaixell, mig xafardejant si poden distingir algú famós entre el vostre grup de convidats. Hola! Hola! Van cridant mentre tu intentes concentrar-te per enèssima vegada en llegir el pròleg. Aixó dura tot el dia, non stop. Conseqüentment generen encara més onades i el vaixell es belluga més. Les altres convidades no es desprenen ni un moment del seu tó de pell lletós, tot i que en arribar t’havien jurat, fardant de moreno, que portaven un mes a Eivissa, fent només platjeta i festa. Finalment arriba la nit. Tot és calma. Aprofiteu la calidesa de les llums al•lògenes per prendre una copa a la popa (au, la rima fàcil), tot escoltant una mica de jazz. Posem per cas la Hellen Merril i en Dick Katz. It don’t mean a thiiiiing if you ain’t got that swiiiiing… Aaaaaiiiii! Ja són aquí! Un núvol de mosquits i formigues voladores, atrets per la lluminaria entre la foscor, decideixen engreixar-se una miqueta. Doncs res, cap a dins, que el maquinista diu que l’aire acondicionat ja està arreglat. Te’n vas al llit, no saps si més relaxat que quan vas arribar o més aviat estressadet, però amb l’esperança, avui sí, de dormir bé. Comprobes que no hi ha mosquits, t’estires, acluques els ulls i… aquest soroll, què és aquest soroll? Ah, potser no ho sabies, és que el teu camarot dóna a la sala de màquines i sents el generador que ha d’estar engegat tota la nit si es vol tenir corrent elèctrica. Ara, sí. Psicològicament enfonsat, comences a comptar els dies i les hores que et queden per retornar al teu apartamentet de muntanya. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous… i t’adorms.

The Ship of Fools

Sfogliami se puoi il verde fiore del destino
V. Capossela

El destino me ha llevado a un jardín flotante. Un jardín pequeño donde se puede oler a la vez a mar, romero y albahaca, mientras escuchas como un antiguo violín ofrece Bach a los delfines. He visto un puntal al que le crecen ramas, ramas coronadas de cascabeles. He visto bodegas rebosando vestidos atemporales. He visto espejos, espejos por los que han desfilado caballeros, reinas, bufones, verdugos, ricas damas, emperadores…He bailado al són de melodías judías, zíngaras, italianas… Me he sentado a una robusta mesa. Una mesa en la que se han fraguado esperanzas, sueños, en la que se han llorado fracasos y se han celebrado pequeños grandes éxitos. Me han hablado de motines y tempestades. Me han hablado desde Chile, Zimbabue, Holanda, Cataluña, Andorra, Italia… He conocido a gente que lucha y vive por un sueño. Gente valiente, que lo ha apostado todo a una carta, sin miedo al futuro. Gente maravillosa que no sabe dónde estará mañana, ni de qué vivirá, pero sí sabe dónde está hoy, y lo dá todo cada noche por un puñado de aplausos. Gente que cuenta historias, historias de siempre, siempre con maestría. Me he empapado de ello personalmente y a través de la sabia y divertida mirada de Erick. Me ha cautivado la ilusión primeriza y la belleza mágica de Violeta, la sonrisa, la eterna sonrisa de Antonio y los ojos… el brillo una vez más, después de miles de espectáculos, de los ojos de August al terminar, ante los aplausos del público. Unos ojos que absorvían y absorverán con avidez ese instante, porque ese instante es la razón de todo.

Vivir este pequeño sueño no es difícil. Tan sólo pedídselo al destino y allí donde os encontreis, sea donde sea, en casa o en el extranjero, acercaos al puerto más cercano. Tal vez tengais suerte y lo veais, allí, en un rinconcito, amarrado en el muelle comercial, entre remolcadores, gabarras y pontonas. Un enorme tenedor y cuchara en la proa y un pequeño escenario junto a él os quitarán cualquier duda al respecto. Es Azart, The Ship of Fools. Si de todos modos no lo conseguís siempre podeis entrar en su web www.azart.org

Siracusa

El moll esportiu de Siracusa s’estèn al llarg d’un preciós passeig arbrat que abarca bona part de la banda sud de l’illa d’Ortigia, origen de la ciutat. Aprofitant un parell d’hores de tranquilitat abord decideixo perdre-m’hi. M’oblido de mapes i començo a caminar. Ràpidament arribo a una plaça diàfana, preciosa, envoltada d’esglèsies i palauets dels quals desconec la història i el nom. És la plaça del Duomo. Mica en mica miro de deixar enrrera els carrers que envolten la plaça, més turístics i plens de botigues i m’endinso per carrerons estrets, molt estrets, on veïns d’una i altra banda poden celebrar amb una encaixada des del balcó les eleccions guanyades pel seu candidat. Les edificacions, antigues i de façana desgastada, conserven escuts i segells de fa centenars d’anys. Els carrers són nets. L’empedrat de 1x2 pams, gastadíssim, té una lluentor mòrbida, producte, a més del desgast propi del temps, de les mils d’escombrades i fregades a què ha estat sotmés. Aixó i el fet de què aquí i allà els interiors humilíssims restin a la vista de tothom em fa pensar que aquí encara es fa vida de carrer. Moltes de les cases estan ocupades per gent d’edat avançada, tot i que pels carrers corren amunt i avall una munior de criatures.

D’algun balcó obert sento com algú assaja el saxo. Sóna el Summertime de Gershwin. De tant en tant li rellisca alguna nota però tot plegat és agradable. Aquí i allà sorgeixen petits restaurants i vinicoteques cuidadíssims. Com que encara és massa d’hora opto per una gelateria artesana on em tracten amabilíssimament. Els gelats estan a l’alçada del tracte. Café, torró, anous i avellana es fonen paulatinament a la meva boca a mesura que segueixo el meu camí sense destí. De cop i volta em mullo. Penso en què, com fa una hora, torna a ploure, però el cel ja es clar des de fa una estona. Efectivament, són les mestresses que aprofiten, ara una, ara l’altra, per estendre la roba. En carrers tan estrets és inútil buscar aixoplug, així que somric i segueixo caminant.

La profunda espiritualitat d’aquestes terres queda palesa en la multitut d’esglèsies amb les que arribo a ensopegar durant el passeig. Indefectiblement algunes estan en un estat ben deplorable. També és comú encolar a les façanes recordatoris de defunció tamany foli, amb fotografia inclosa. Així, encara que no la conec sé que fa tres anys va morir la Simona Escarmeta, i que el seu marit, fills i nets la tenen present d’alló més.

Entro en una mena de botiga, no gaire gran, que convina CDs, diaris i revistes. De música no en tenen gaire però la poca que tenen en general es veu de qualitat. Suposo que el propietari és un gran melòman. Pregunto, amb desconfiança, per una recomanació que m’ha fet un amic italià, Antonio D’Antoni, excel·lent músic i persona. Vinicio Capossela? Em penso que… Gira i regira calaixos i em treu quatre àlbums diferents. Quedo sorprès i em costa decidir-me. Finalment opto pel més antic de tots, pensant que si m’agrada ja em firaré a Nàpols, i surto de la botiga. Ara, com sempre que compro música, em mou l’ansietat i em dirigeixo de pet cap el vaixell. Faig cabòries sobre com sonarà i sobre si… em farà plorar.

Volareee uoooh, uoooh...

Ep, atura’t! Sembla que… No, no pot ser… Poc a poc, molt poc a poc, trec el cap per la finestra i… Sí, sí, sí, plou! Per fi plou! Feia mesos que… És tanta l’emoció que m’embarga que salibo, salibo i babejo com si fos presa d’un atac epilèptic. Ploro també de felicitat i me n’adono que, una vegada més, tot jo sóc aigua. M’és indiferent, més fàcil encara. Lentament, assaborint la màgia del moment surto de casa. Avui les gotes són grosses i em colpejen el cap amb virolència. Abandono amb ànsia l’univers de formigó que m’envolta i corro per perdre’m en el bosc. Hi arribo en poc més d’una hora. Allí m’estiro, nu, llarg com sóc, sobre l’herba fresquíssima. La noto tota sota el ventre, els peus, el coll… Llavors menjo. M’afarto i m’afarto fins que… Ueps! Qué passa aquí? Des de quan els cargols volen?

Banderes

Un dia d’aquesta passada primavera conduïa per les terres de l’Ebre. Devien ser els vols del migdia. Queia un sol de justícia i un servidor, per primera vegada a la temporada, agraïa el fet de disposar d’aire acondicionat al cotxe. Pel davant s’estenia una recta que semblava morir en un canvi de rasant que, fuetejat pel sol, fumejava. Aleshores el vaig veure. D’entrada em va semblar un miratge, però la imatge, enlloc de volatilitzar-se paulatinament, era cada cop més nítida.

Primer varen aparèixer les banderes. Eren tres o quatre pavellons diferents. Després, agrupant totes les astes, com a cim impossible que tothom vol conquerir, sorgeix la cadira. Finalment fa acte de presència la furgoneta, tota tapiada d’adhesius.

La velocitat de creuer de tot el conjunt no excediria els 3 o 4 km/h. El paraplègic conduïa amb el cap la cadira, fet que l’obligava a decantar-lo. La imatge del conjunt era esperpèntica.

L’endemà, camí cap a la capital, els vaig retrobar. Aquesta vegada el temps era rúfol, gairebé plujós, i l’espectacle era encara més dantesc, si cap. L’home de la cadira estava parapetat darrera una cortina de plàstics que convertien la cadira en una mena de cubicle amb rodes. En un dia havien recorregut uns 15 o 20 km, no més.

Un amic meu una vegada em va dir: “Only the early bird gets its worm!”. I companys, el mètode Forrest Gump ja fa anys que ha quedat desfassat, afortunadament per uns… i desafortunadaments per d’altres.

Amore mio

La recordo perfectament, com si fos ara. Era rossa, però de pell bruna. Es deia Irene. Teníem la mateixa edat però anava a la classe del costat, fet que interposava un mur més entre ella i jo, per si no n'hi havia prou amb la paret de formigó que significava la timidesa pròpia dels 11 anys.

Va ser el meu primer amor platònic. Bé, el meu primer amor conscient, doncs ja als 2 anys sentia una exitació quasi incontrolable quan veia uns peus nus, i als 6 estava semi-enamorat de la professora de la classe del costat. Però ara era diferent. Ara sabia el que em passava. N'era conscient. Ella era pija fins a la mèdula però a mi aixó no m'importava. Només m'atreia aquella espectacular bellesa.

D'un dia per l'altre, a l'hora del pati, vaig abandonar qualsevol activitat de grup per centrar-me, amb el meu company Quim, a espiar els moviments de l'estimada. Ella solia jugar amb les amigues prop del pati infantil, aparentment indiferent a dos nois que dia rera dia seien a la ruleta. Quan no ens mirava la contemplàvem amb cara de tòtils i quan se n'adonava fixàvem ràpidament els nostres ulls a l'horitzó i adoptàvem una posse de gravetat exagerada, apresa dels actors de Holliwood. Llavors entonàvem algun dels clàssics més ensucrats dels anys 50's. Teníem una debilitat especial pel "Donna", de Richie Valence. Penso que si algun professor, d'amagat, ens va veure, es debia fer un bon fart de riure.

Lògicament la nostra tàctica, si és que mai vàrem arribar a fer-ne servir cap a consciència, no va funcionar. Ella va seguir jugant amb les amigues i nosaltres ens vem refugiar en la descàrrega de tensions que proporcionen els jocs de pilota.

Ahir, en un concert, el cantautor va cantar al seu primer amor no correspós. Em va fer pensar amb la Irene i no paro de donar voltes a la mateixa idea. Com hagués reaccionat si ella, per casualitats de la vida, s'hagués fixat amb mi. Em sembla que em decanto per la solució que adoptava en Charlie Brown cada vegada que se li acostava la rosseta panotxa. Posar-me una bossa al cap i apretar a còrrer.

Estàtica

Tanco els ulls. Inspiro i expiro profunda i lentament. Em relaxo. Inspiro i expiro. Cada vegada estic més relaxat. Progressivement em vaig aillant de tot alló que m'envolta. Inspiro.

Recordo. Ahir em vaig llevar sense necessitat de despertador. Vaig mandrejar una mica mentre intentava desxifrar el somni que havia tingut. Retrobades amb amics de l'escola, una vegada més. Després em vaig aixecar, em vaig posar les sabatilles i de dret al lavabo. Primer minut. Mentre em dutxava vaig esmerar-me en gratar unes restes d'esparadrap d'un dit del peu. A continuació, i com de costum, mentre m'aixugava vaig començar a fer ganyotes davant del mirall. Segon minut. Recordo també com hem va costar triar la roba a posar-me. Texans clars i samarretes negres o texans foscos i camises blaves. Decissió difícil. Trio els texans clars. És sorprenent el nivell de detall que pot assolir la memòria si ens hi esforcem una miqueta. Tercer minut. Fins ara tot va bé. Segueixo recordant. Com que m'esperava un dia dur a la feina vaig decidir atacar unes llesques de pà amb tomàquet i formatge. Recordo que el formatge em va costar de tallar perquè estava molt curat i el ganivet no era l'adequat. Se'm fa la boca aigua. Fins i tot arribo quasi a assaborir-lo. Quart minut. Mentre esmorzava per la tele un dirigent del PP vomitava una dosi més de demagògia i populisme. Algun dia d'aquests aconseguiran que tot plegat se m'indigesti. Primer avis. Dues profundes convulsions diafragmàtiques em retornen a la realitat. Procuro reconcentrar-me. Passo directament a la feina. Ara tot va molt més ràpid. Al vaixell vaig estar tot el dia rascant òxid. Després vaig arribar a casa, vaig baixar a l'Ateneu, sopar i al llit fins avui. Cinc minuts. Impossible concretar més. Els records són fugissers, ara.

Passo al pla B. El joc. Observo el mosaic. Petits quadrats blaucel perfectament aliniats. M'imagino un inmens tauler d'escacs i començo a jugar. Aquell punt negre és un cavall. Reprodueixo els salts necessaris per traslladar la peça imaginària del punt negre a un mosaic esquerdat situat un metre més enllà. La cosa funciona. Cinc i mig. Quan estic apunt d'arribar a l'esquerda perdo la concentració i també el punt on es trobava el meu cavall imaginari. El neguit m'envaeix. És hora d'acabar amb tot plegat.

Expiro, trec el cap fora de l'aigua i inspiro dues vegades profundament. Tothom em mira bocabadat. El company que em controla m'anuncia la marca. Cinc minuts quaranta set segons d'apnea estàtica.

No em sento tant content de la marca (que d'altra banda és extraordinària) com pel mètode, que s'ha demostrat en mi tremendament efectiu. Quedo totalment perplex davant aquesta capacitat d'autocontrol de què disposa la ment humana i entenc que potser en podria treure molt més profit.

En qualsevol cas d'aixó en fa ja quatre anys. Va ser la primera i única vegada que ho vaig intentar seriosament.

Li'n parlo al meu company Tanganika que, en el seu to cerimoniós de sempre i mentre ensuma una clenxa, em diu que aixó va contra natura i no pot ser bó. Me'l miro i somric.

Prèstecs

La Karakia i en Kara-Kum són parella des de fa una dotzena d'anys. De fet, deixant de banda alguna aventureta d'adolescència han viscut sempre l'un per l'altre.

Tot va començar quan la Karakia va celebrar la seva majoria d'edat. A la festa hi va anar pràcticament tota la classe. En Kara-Kum també. Ella no el trobava realment interessant però era el cap de la classe, el que ho controlava tot, el més marxós. Aquella nit es van fer el primer petó i des d'aleshores fins ara han anat passant per tots els estadis de la vida en parella. Als 20 anys van tenir una petita crisi, d'altra banda pròpia de l'edat, i ho van deixar estar durant un parell de mesos. Res que no es pogués arreglar amb una bona xerradeta. Tot va millorar arrel de l'interés que ella va posar en aprendre les aficions d'ell, l'esquí a l'hivern i el submarinisme a l'estiu. Ara fins i tot compartien el temps lliure. A més, en Kara-Kum havia fet una colla d'amics molt divertits a la facultat d'empresarials i quasi cada setmana es trobaven per fer quelcom.

La Karakia va acabar els estudis de psicologia tres anys més tard del que li tocava, però és el més normal si has de treballar a les tardes per pagar el casament. Des d'un principi li hagués fet més il·lusió estudiar antropologia, però en Kara-kum li va fer entendre que amb alló no aniria mai enlloc. Quan va acabar la carrera el seu sogre la va endollar de secretaria de direcció a l'empresa d'un amic. Un sou correcte i fora preocupacions. Als 27 anys es van prometre, amb anells i sopar inclosos, i als 28 es van casar.

Dos anys després avui és un dia especial. Es troben tots dos a l'oficina central del banc on treballa en Kara-Kum. El director, protector del noi, en qui veu un gran futur dins l'empresa, els hi està oferint una hipoteca en condicions immillorables, fetes a mida per la parella. Per fi poden comprar el desitjat pis. I a més a pocs carrers viuen els sogres, amb els qui ella té una fantàstica relació.

- Doncs bé, Kara-Kum, KaraKia, aquí teniu les condicions. Amb aquest tipus d'interés que us he aconseguit en poc més de vint anys haureu retornat la totalitat del prèstec. Si hi esteu d'acord ja podeu signar.

En Kara-Kum, somrient, orgullós, cofoi, es treu de la butxaca la Montblanc que la Karakia li va regalar en casar-se, estampa la signatura i apreta amb fermesa la mà del director per, a continuació, passar-li el contracte a ella.

En aquests breus segons la Karakia ha empalidit. El cor li batega amb força. Es fixa en el director que, expectant, abaixa la mirada cap el contracte. Observa llavors el seu marit que la mira amb complaença. S'aixeca, i amb les mans a la cara fuig a l'exterior. Allí esclata a plorar. La paraula pronunciada, en veu del director, amartella sense pietat el seu cap.

Prèstec, prèstec, prèstec, prèstec...

I quin contracte retorna el temps prestat a algú que no estimes?

Anyors

Fa uns dies vaig quedar una tarda amb el meu amic Kilimanjaro per a fer petar la xerrada. Com que feia temps que no ens veiem vàrem fer una repassadeta a les darreres novetats personals. Com es normal entre nosaltres ens ho vem explicar tot fil per randa. Llavors, i a resultes dels anys que fa que ens coneixem, vem començar a recordar les nostres vivències infantils. La quantitat de cervesa que ens quedava al got era inversament proporcional als esclats de riure produïts a mesura que més i més anècdotes ens venien al cap. La cosa venia que ni pintada, doncs els darrers mesos no havien estat un camí de roses.

De cop i volta en Kilimanjaro em mirà fixament i em preguntà:

- Escolta, Kojonotsuki, qué anyores de la infantesa?

La pregunta em va deixar glaçat. Era quelcom que m'havia preguntat a mi mateix milers de vegades i no m'agradava la resposta. Però amb en Kilimanjaro no valien els enganys. Feia massa temps que erem amics. Me'l vaig mirar i li vaig respondre:

- El plor, Kili, anyoro el plor.

Casino La Unió

No ha deixat mai de sorprendrem com fets puntuals poden arribar a canviar radicalment les relacions que tenim amb determinats punts de la nostra geografia. Aquesta vegada he estat víctima del poble de Vidreres. Degut a una de les meves múltiples aficions (quan seré capaç de sintetitzar, si us plau), he passat a tocar d'aquesta vil·la cents de vegades, camí de Palamós, Tamariu o Begur. Mai m'hi havia aturat. I ves per on, una altra d'aquestes aficions ha estat la que m'hi ha portat.

Tot va ser arrel d'un concert que Roger Mas celebrava al Teatre del Casino La Unió. Aquest Casino és un d'aquells locals amb solera, pels que (si no fos per la mega-pantalla per veure el futbol) sembla que no hi hagin passat els anys. El concert va ser una petita perla amb que ens va obsequiar, en petit comité, el gran cantautor solsoní. Però aixó no hagués estat raó suficient per a què Vidreres es mantingués com a punt de referència en el meu mapa mental, precisament pel caràcter puntual i a la pràctica (no a la memòria) efímer de l'acte.

I quina va ser la raó? Doncs el Casino... bé, les tapes del Casino. Fent temps abans del concert, sense haber sopat però sense massa gana, vaig optar per un parell de tapes que es varen rebelar autènticament espectaculars: el bacallà amb sanfàina i les mandonguilles. Gloria in excelsis Deo! Bocatto di Cardinale! Aixó sí obligava a tornar a Vidreres. I hi he tornat. Aquesta vegada per veure com es defenien en el difícil, malgrat la seva senzillesa aparent, terreny de l'esmorzar. Si teniu la oportunitat d'escapar-vos un dia entre setmana (d'aquells que s'assaboreixen més perquè tothom treballa) us trobareu amb un pa bo i cruixent, del dia, ben sucat, amb raccions generoses del que demaneu (no us perdeu l'entrepà d'anxoves). Una bona combinació són unes olives trencades i un quintet, i és clar, l'indispensable diari. Llavors el temps s'atura i durant el temps que dura l'àpat un frueix fins al paroxisme. En sortir del local la complaença és total. Les meves reverències pel Casino La Unió.

Les sabates

Fa no gaire, aprofitant que feia un temps rúfol, plujós, fred, vaig decidir vestir-me uns pantalons clars de vellut (propicis per escalfar les cames) combinats amb alguna de les diverses samarretes fosques que corren pel meu armari.

A l'hora de triar sabates vaig dubtar, doncs no m'agrada repetir i feia dies que duia les mateixes. Tenia a la vista els tres o quatre parells de què disposo i quan l'ansietat que segueix al dubte es començava a apoderar de mi les vaig veure en un racó. Feia més d'una temporada que no me les posava però els colors encaixaven de totes totes amb la roba que portava. Em vaig calçar, me les vaig mirar i vaig adonar-me que no feien gaire bona cara. - Bé, - vaig pensar - aixó és que després de tant de temps encara no m'hi sé veure.- I vaig sortir de casa.

Al migdia, després de dinar, sec al sofà per escoltar les notícies i en arrepenjar els peus sobre la tauleta me n'adono. Les sabates tenien la mirada clavada amb mi i estaven enfadadíssimes.

En certa manera tenien tota la raó del món. No me n'havia recordat d'elles en mesos i el dia que ho faig és perquè trepitjin aigua. Però qui coi m'havia pensat que era? Un mínim de respecte si us plau.

Empenedit pel meu error vaig procurar, la resta de la tarda, ser molt cuidadós. Evitava trepitjar bassals, xiclets i lloros muts. En alguns moments la gent em prenia per boig i jo em veia emulant granotes que salten de nenúfar en nenúfar. Res. No hi va haver manera. Seguien igual. És més, fent gal·la d'un esperit de revenja impropi en unes sabates de la seva categoria, a mesura que passaven les hores s'anaven afluixant una miqueta més. Fins i tot la meva integritat va perillar quan van provocar (n'estic segur) una temptativa de relliscada.

En acabar el dia vaig arribar a casa baldat. Vaig seure al llit, les vaig descordar i tot just abans de treure-me-les... apreto els cordons fins que no puc més! Imagino que les vaig agafar per sorpresa perquè no van oposar resistència. Vaig aguantar així cosa d'un minut, mirant-me-les amb menyspreu. Llavors, abans de què s'ofeguessin, les torno a afluixar i me les trec.

Les vaig deixar al seu lloc mentre els hi feia l'últim cop d'ull. Respiraven calma, ara. Qualsevol signe de rancúnia havia deseparegut del seu rostre. Des d'aleshores no me les he tornat a posar.

Flors, somriures i conills.

Imagineu-vos que seieu sols en un restaurant qualsevol. Imagineu-vos que aquest restaurant és (oh, sacrilegi!) una més dels milers de franquícies arreu del món d'una famosa cadena de menjar ràpid. Imagineu-vos que tot plegat passa en un aeroport on esteu fent temps, molt de temps, allargant un infecte suc de taronja per esperar un vol que trigarà hores a sortir. Imagineu-vos que a la taula del davant seu una mare grossa, d'origen àrab, amb un cotxet al costat ocupat per una criatura que no arriba a l'any. El nen vesteix un pijama color cendra, d'una sola peça, amb un brodat divertidíssim d'un conill esquiant. Imagineu-vos-ho.

De cop i volta els seus ulls, negres i inmensos queden fixes en vosaltres. No sabeu perquè però les vostres faccions l'atrauen com la vela atrau el vent. El magnetisme és mutuu i mentre el mireu, amb la seva complicitat i aprofitant que la mare està d'esquena, li feu pam-i-pipa. Per un instant el rostre del minyó és pura sorpresa, obrint els ulls encara més si cap. Immediatament després les seves galtotes rosades es relaxen i comença a esbotzar un gran somriure. A partir d'aquí la comunió és absoluta. Ni ell ni vosaltres abaixeu la vista, com en joc pactat que porta a la derrota al primer en trair les normes.

Finalment la mare se n'adona, alça el nen del cotxet i l'amanyaga fins que l'adorm. Ell es queda sense ganyotes i vosaltres sense somriures ni conills. Tot ha quedat en taules per decissió externa, però us fa l'efecte que els perdedors heu estat vosaltres.

I les flors? Les flors són per algú que fa no pas gaire em va dir que els títols dels meus escrits eren massa fonestos.

Entrevistes

Ahir vaig sortir a la tele. Em van fer una altra d'aquelles profundes i professionals entrevistes a les que darrerament em tenen acostumat. L'excusa aquesta vegada ha estat el recent nº1 en vendes a Saturn del meu darrer llibre, "La ressaca... mata.". La veritat és que del llibre n'hem parlat poc. Bé, de fet gens, simplement ha rebut un primer pla mentre em presentaven. La periodista, jove, maca, vestida d'aquella manera que fa que la gent sembli interessantíssima, intel·ligentíssima (fashion en penso que en diuen, quants desenganys...), amb un serrell impecable, ulleres de pasta negres. A cada pregunta adoptava una nova posició, jugant amb el cabell, mirant sempre la càmara, com si l'estés incitant a fer una dolenteria, fent-li quasi bé als espectadors l'entrevista. Ara era asseguda, ara estesa a terra, ara arrepenjada en una paret tota plena de gargots. No els acabo d'entendre del tot aquests nous sistemes de comunicació. En qualsevol cas jo n'he sortit molt content de tot plegat. Gràcies a ella tothom sap que esmorzo una llesca de pà amb tomàquet amb pernil, que el personatge de la telenovel·la del migdia que més m'agrada és en "Roger el quiosquer" , que escric sempre entre les 16:17h i les 23:44h, que quan dormo només ronco si em tombo del costat esquerre i, per soposat, que segueixo solter.

Després de la tempesta

DESPRÉS DE LA TEMPESTA
(la cua de la serp)

La tempesta del vi m'ha allunyat de mi
i ara tan sols puc esperar.
Ens hem deixat perdre com si no ens importéssim,
passions de lluna malalta.

Tot va ser ahir, ho vem deixar morir
i ara tan sols podem esperar.
Llàgrimes dissoltes en el ridícul del cor,
sento llàstima i neguit.

Estic cansat, no tinc força,
la nit ha jugat amb mi.
Tu t'has deixat tant com jo
i ni tu ni jo no n'hem tret res.

Després de la tempesta
diuen que ve el bon temps,
però el paisatge no és el mateix,
el vent i l'aigua m'han trencat.

Ben segur sortirà el sol
però no ens farà pas llum plegats,
ens sentirem tan lluny, tan lluny d'ahir.
Que el món no se't faci xic
ara que el tens tot per a tu,
sort, me'n vaig a dormir.

Estic cansat, no tinc força,
la nit ha jugat amb mi.
Tu t'has deixat tant com jo
i ni tu ni jo no n'hem tret res.

ROGER MAS

Canyes de sobrassada

Avui he vist un avi passejant amb el seu net. El nen fill d'inmigrants, de poc més de 6 anys, corria uns metres per davant. L'home, un fill del sol amb barret emborlat, d'uns 70 anys, caminava a poc a poc, però amb pas ferm. De cop i volta s'ha aturat i ha reculat dues passes. Amb moviments precisos, segurs, però que ja insinuaven lleugera senil·litut s'ha tornat a mirar l'aparador pel qual acabava de passar i ha cridat: ¡Eh, usted, no corra, venga aquí! Immediatament el nen ha deixat els seus jocs, s'ha aturat i ha corregut cap a l'avi, tot just per ficar-se ambdós dins d'una reconeguda pastisseria del barri d'Horta.

En un instant me n'he adonat de què alló era una ocasió especial per ells. No era un d'aquells nens consentits que cada dia, quan surten de l'escola, reben la pasta reglamentària. No era un d'aquells nens que poden triar entre croissant (com es deu escriure aquesta paraula en català?), dònut o ensiamada. Probablement perquè a casa no s'ho poden permetre. L'avi, d'altra banda, amb l'amarga clarividència que donen els anys, sabent que potser no li queden gaires hiverns més amb el seu net, s'ha oblidat de les penúries que passen i ha assaborit fins a saciar-se aquella alegria reflexada en la cara del nen.

Quan era petit, cada vegada que als tres germans ens havien de tallar els cabells, la mare trucava l'avi. Ell, dil·ligentment, ens duia a un barber de barri del carrer Tallers que encara ara existeix. En sortir corríem cap a Portal de l'Angel, i a baix de tot, a mà esquerra, allí on ara hi ha si no recordo malament alguna empresa de menjar ràpid hi havia llavors una pastisseria anomenada El Mesón de las Golosinas. Només hi entràvem un cop cada dos o tres mesos, quan ens havien ben esquilat. Sempre en sortíem amb una canya de sobrassada. Me'n recordo com si fos ara. Crec que el meu avi també.

Tendències suïcides

Des de fa uns anys ençà que pateixo tendències suïcides. Bé, no és del tot cert aixó, per fer honor a la veritat potser hauria de dir que tinc present el suïcidi com una opció vàlida a la vida (que no de viure, eh?). Aixó (per calmar bàsicament a mares i àvies) no vol dir que pensi suïcidar-me, no. Al menys no de moment. Ara per ara encara puc aguantar una mica. El que vull dir és que per a mi aquest acte no és un acte de cobardia, com molta gent argumenta. Bé, no ho és des del punt de vista que jo me'l miro. Sí que m'ho sembla en els casos en què la gent es prèn la vida per no haver de fer front a responsabilitats penals, per exemple. Però en el meu cas aixó queda molt lluny.

El suïcida del que jo parlo és algú d'una sensibilitat extrema al qual, per diverses circumstàncies, se li fa molt ferregós seguir vivint (no vull entrar aquí a valorar els que pateixen trastorns psicològics greus). Ho pot fer, sí, però pondera els peròs i els contres i no li val la pena. Són massa les desgràcies que ha d'assimilar a diari i decideix marxar. Jo no ho entenc tant com a por sino més aviat com a cansament. Cansament per no sentir-se entès, per haver d'aguantar a ineptes com a caps, per no poguer-se pagar una vivenda, per veure que els nostres responsables polítics s'aferren al poder per sobre de tot (fins i tot dels morts), per tenir uns sous ridículs i veure d'altra banda com la barra de pà puja i puja desorbitàdament... i així podria anar citant i citant casos i més casos, però tampoc ve al cas. El fet és que tot plegat suma i que igual que cada matí et lleves i fas un esforç titànic per tirar endavant pot arribar el dia que diguis... Prou! S'ha acabat! I descansis en pau d'una vegada. És aixó un acte de cobardia? No ho sé, jo més aviat apunto cap a la fatiga i el desencís, el desencís de veure com tots aquells valors en els que t'han educat no es reflexen en la societat en la que vius.

Així doncs que ja ho sabeu, si algun dia trobeu que m'he suïcidat, cosa que repeteixo, ara per ara no pretenc fer, no patiu per mi. Simplement estava cansat, i res més. Potser és que jo, com deia en Capri, ja hi vaig nèixer de cansat.

Escolteu! Al tanto! Ara no us poseu a llevar-vos la vida a tort i a dret, eh? No fotem. Estic simplement apuntant idees que em passen pel cap. Només faltaria que ara comencés a aparèixer penya que la dinya a la seva habitació amb el meu blog a la pantalla de l'ordinador. Osti, aixó sí que no, eh?

Bé, conyes a part, perdoneu el tó una mica frívol i lleuger de tot plegat però és que tampoc li vull donar més trascendència de la que té realment per a mi en aquests moments. El meu màxim respecte per tota aquella gent que ha patit les conseqüències del suïcidi d'algú proper.

Llegendes

Conten les llegendes que hi havia una vegada una gran i esplèndida ciutat separada per un riu. Arreu de la ciutat es trobaven maravellosos edificis i palaus fets per grans arquitectes al llarg dels temps. Aquesta ciutat era la capital d'un gran país, on els ciutadans eren, des de feia poc, els que gobernaven. Estaven il·lusionats doncs, fins feia no pas gaire, havien patit continues invasions i dominacions dels pobles veins. Procurant que la història no es tornés a repetir i, d'altra banda, amb molt de seny, el cap d'aquest país va signar un pacte de no agressió amb el cap del poble on es pon el sol, antic enemic. Ves per on, el que no s'esperava el bon home, és que una vegada més seria traït, i d'amagatotis els veins de ponent i de llevant acordaven envair-los i repartir-se el pastís a parts iguals.

La invasió va arribar, les matances es van succeir, i el poble va haver de claudicar a aquells dos gegants poderosos. Ah, però què se'n pot esperar d'un pacte fet entre traidors? Al poc temps el salvatge veí occidental es va fer amb el control de tot, extenent el terror arreu. Passà el temps, i poc a poc però, es va anar debilitant, degut a que era un país inmers en molts conflictes. Els que venien de l'est varen anar recuperant posicions fins arribar a la riba del riu que separava la capital. Era questió de quatre dies que reconquerissin la totalitat del territori.

Els pocs habitants que quedaven a la ciutat, adonant-se que els seus opresors mostraven signes de feblesa i que tenien les tropes dels altres veins a tocar varen decidir una acció pràcticament suicida. Mitjancant una guerra de guerrilles centrada bàsicament en el coneixement de les clavegueres mirarien de reconquerir la ciutat i proclamar de nou l'Estat lliure del que gaudien feia uns anys. Si aconseguien aguantar fins que entres el veí de llevant, estarien salvats ja que la comunitat internacional ho veuria com una alliberació i no com una reconquesta. Només havien d'aguantar una setmana, temps més que suficient perque es produís l'alliberament. Així ho van fer. Amb pocs medis però amb molt d'enginy aquella gent es va afrontar al poderós invasor i varen reconquerir la capital, parapetant-se i aguantant les escomeses del poderos exercit de l'oest. Però ves per on els dies passaven i del regne del sol no arribava cap ajuda. I és que el seu inhumà cap, assabentat de la revolta va ordenar a les tropes que no travessessin el riu fins que la resistència fos vençuda. Els herois, preparats només per una setmana, van arribar a aguantar 63 dies. Després foren esclafats. El rei de les tenebres, ple d'ira per la revolta va ordenar "literalment" aniquilar tota la població i destruir qualsevol vestigi de la ciutat. No en va quedar res, només runes. Pocs dies després les tropes orientals travessaven el riu, feien fora les occidentals i reconquerien el país (per ells, es clar).

El rei de les tenebres es deia Hitler, el rei del sol Stalin, aixo fou L'aixecament de Varsòvia, i el poble polac va haver de patir 45 anys més de dominació russa.

Trompetes de la mort

Els bons micòlegs saben que hi ha tot una sèrie de bolets que no fan honor al seu nom ni al seu aspecte. Com a paradigma d'aquesta afirmació tenim la Trompeta de la Mort, fonc de la família de les Cantarel.làcies i negre com el carbó. Doncs bé, malgrat tenir color i anomenada que més aviat conviden a fugir ens trobem davant d'una espècie molt aromàtica i sabrosíssima. A més, paradoxalment, i per si algú pensava que el nom li venia perque és un bolet efímer, apuntaré que ben assecat és dels bolets que més es mantenen.

En l'altre extrem trobem espècies com l'Amanita Phalloides o l'Amanita Muscària, d'aspecte més que temptador, tremendament prometedor. Els veus, en un clar de bosc, i sembla que t'estiguin convidant al més important festí micològic que et puguis imaginar. Les consequències són terribles. Malhauradament cada any es cobren trasplantaments de fetge i víctimes mortals.

En ambdos casos només el saber fer del boletaire, la paciència en la cerca i la tria, separen el plaer dels sentits del verí més punyent.

No sé què ho fa que m'acaben de venir al cap polítics i processos de pau i m'ha agafat un atac de fetge...

Tempus fugit

En una vida passada vaig ser de vacances a Palma. El que havien de ser tres dies d'esport subaquàtic intensiu es van convertir, arrel d'un atac de siàtica, en un munt d'hores entremaliades que si no són tractades amb cura, s'apoderen traidores de qui les posseeix.

D'entrada, quan se't presenten submises, desendressades... somrius davant un primer esborrany de classificació que resulta del tot enganyos. I és que, des del primer moment que les tens al teu servei, maquiavèliques, comencen una danca cruel que es tradueix en dues possibles accions.

Abans de que tu ni tan sols hagis obert boca, te les trobes una rera l'altra, en posició tan captivadora que contradir-les ni se't passa pel cap. Simplement amb diligència i, si s'ho han sabut fer be, fins i tot amb ansietat, les vas consumint una rera l'altra, sensa pausa, amb una constància pròpia d'un giny fabril. Si tot segueix així fins que totes les hores han estat devorades la sensació final de fatiga que comporta és indescriptible. Si, d'altra banda el giny s'atura consequència d'un empatx, aleshores et porta a la desgana, l'apatia i l'aborriment.

En qualsevol dels casos, les hores han vençut.

Per perdre la costum...

"El aire esta lleno de nuestros gritos. Pero la costumbre ensordece."
(S. Beckett, Esperando a Godot)

La costum s'ha apoderat de la meva vida de tal manera que em costa horrors trobar (si és que hi són) petits matisos que m'ajudin a diferenciar uns dies d'uns altres, uns moments d'uns altres.

M'angoixa reconèixer la pèrdua de memòria que m'obliga a escriure aquestes línies. Que còmode per part meva... i que estúpid! Enlloc d'exercitar simplement transcric!