El film

Dos homes de considerable edat resten drets a l'extrem esquerra de platea a l'espera que comenci la pel·lícula. Un vesteix de negre i el seu nas soporta el pes d'una montura d'ulleres de pasta a l'estil Buddy Holly. Ben pentinat i amb una poblat masclet té tots els aires per considerar-lo quelcom semblant a un artista. L'altre és bastant calv i porta un perfecte bigotet franquista. Tots dos tenen uns cabells blanquíssims. La conversa que es produeix entre ambdós es desenvolupa d'aquesta manera:

- Et vaig veure l'altre dia al passi del film "x".

- Sí, tens raó - remuga. - No sabia si anar a veure aquesta o la "y".


Tots dos parlen pausadament, mesuren les paraules, allarguen les vocals.

- Bé, la "y" és una comedieta... i l'altre és més seriosa - explica l'artista.


L'altre, aguantant-se amb el bastó se'l mira i a poc a poc li respon:

-De fet la vaig triar perquè una durava 90 i l'altre 110 i a mi el que m'interessa és omplir el temps.

L'allioli

Totes les notícies ho preveien. Allau de cotxes a les carreteres de muntanya. Com que avui no volia patir cues de tornada a la capital, he inventat un nou mètode que s’ha demostrat del tot efectiu. És essencial però, tenir una noció el més precisa possible del temps que farà. Avui passava un front amb vents moderats de mestral. Suficient. Després calen les botifarres, o qualsevol altre carn que es pugui fer a la brasa. Aquesta carn ha d’estar acompanyada, efectivament, d’aquell allioli potent que tant ens agrada a tots. El que faci l’allioli té la clau de tot plegat perquè és imprescindible que el faci bo i en quantitat. Tinc la sort, tant de bo vosaltres també, que al poble on passo els caps de setmana fan un pa d’escàndol. Això també hi ajuda perquè cal que no en quedi ni gota d’allioli, i està molt bé fer-se el valent... però a cullerades tampoc cal. Una vegada feta la feina cal pair-ho una bona estona. De l’ordre d’un parell d’horetes, estona suficient per la migdiadeta i per deixar-ho tot recollit. Si es triga una mica més no passa res perquè l’efecte també es produirà. El cas és marxar quan l’allioli comenci a recordar-nos que hem dinat junts. Aleshores, sense perdre ni un minut, s’ha d’agafar el cotxe i tirar avall. Com que baixem de muntanya se suposa (per lògica pura) que ens trobem en un lloc elevat. Per tant, més tard o més d’hora haurem d’afrontar el descens d’alguna collada. En el meu cas això esdevé aproximadament un quart d’horeta després de sortir de casa. Doncs durant aquest període de temps tots els integrants del vehicle han de beure (i aquí es on hi ajuda l’allioli) considerables dosis de refrescos gasosos. El metxembrat que es forma a l’estómac és d’aquí t’espero i el gas, després d’empaitar la juganera i traïdora salsa per totes les resquícies, busca la sortida més directe. De cop i volta, i quasi al mateix temps, tots els integrants del vehicle rivalitzen en un eixordador concert gutural. Ara és quan el maten. Cal estar però, molt atent. Malgrat que, inicialment i per raons obvies pugui costar una miqueta, tothom ha de comprovar que la seva finestra està hermèticament tancada (penseu que la pituïtària humana acaba habituant-se a tot ràpidament). Si aquest requisit s’acompleix no trigarà a produir-se el miracle. El cotxe començarà a levitar tímidament per, tot seguit i després de tres o quatre rots més, passar a elevar-se amb decisió. Entra ara en escena el fet que haguem entès la previsió meteorològica i que els senyors Mauri, Molina i companyia no l’hagin espifiada, perquè si no podem anar a parar al pantà de Mequinensa... Si tot ha anat bé els vents favorables ens portaran al nostre destí mentre gaudim d’unes vistes privilegiades. El tema del descens, com us podeu imaginar no és gens complicat. Tan sols heu d’abaixar poc a poquet la finestreta a mesura que aneu divisant el vostre destí. El cotxe, a mesura que perd els gasos anirà descendint amb suavitat i arribarem a casa sense patir retencions i ben paït el dinar. Per les famílies amb criatures es pot estimular els demoníacs angelets organitzant concursos de l’estil: qui es tira l’eructe més llarg, qui el més sorollós, qui el més pudent. Això sí, al moment del descens cal tenir-los ben controlats perquè una bretolada de l’estil “d’ara abaixo totalment la finestra a veure què passa” ens podria costar molt cara...

Cerratans

Davant l'espessa escudella que es coia aquest matí al meu cap he decidit, a l'hora d'esmorzar, passejar una miqueta. Tombo per un dels principals carrers de la ciutat i topo amb un nou establiment, gran i espaiós. Es tracta d'una barreja de llibreria i botiga de compactes musicals. Fins aquí res de nou, però quan hi entro i inspecciono hi trobo títols com El arte de interpretar la mano, El proyecto de autorrealización (cambio, curación y desarrollo), Introducción a la psicoterapia (Manual de la teoría y técnica psicodinámicas) o Mandalas, como encontrar lo divino en ti (Un libro para descubrir nuestro interior mediante la meditación y el dibujo y coloreado de los distintos mandalas). En un dels expositors hi trobo la propaganda del següent viatge Egipto: Viaje de los 7 chakras y charla con Gamal Abdul. Tot l'establiment (música inclosa) esta dedicat a la pseudoespiritualitat i l'autoajuda. Tot plegat en un dels carrers més cars de la ciutat.

Fa temps que barrino el mode de dedicar quatre ratlles a una figura omnipresent de la història de la humanitat, el xarlatà, aquest personatge fascinant, lligat pràcticament a totes les cultures, capaç de vendre el no res.

Sembla que el terme s'atribueix, etimològicament, a una fusió del verb italià ciarlare (parlar) amb el gentilici cerretano, habitant del municipi de Cerreto, a la Umbria, famós antigament per la seva gran producció de curanderos (sí, en català aquesta paraula existeix).

De xarlatans famosos n'hi ha hagut uns quants. Tabarin, a principis del s. XVII, començà venent amb son germà suposades medicines a la Place Dauphine de París. Eren tals les seves habilitats teatrals que va crear una companyia que va arribar a actuar per la cort francesa. Acabà els seus dies nedant en l'abundància i com a gentilhome a Orleans.

Un altre cas curiós és el de Cagliostro (Giuseppe Balsamo) que ingressa com a novici a l'ordre de Sant Joan de Deu i aprèn química i rictus espirituals. El següent pas és enganyar Vicenzo Marano, adinerat de l'època, fent-lo creure que a una muntanya propera hi ha un tresor custodiat per sers sobrenaturals. Després d'haver-li pagat una quantiosa suma de diners per guiar-lo i protegir-lo l'únic que rep el potentat, a peu de muntanya, és una atonyinada que quasi l'envia a l'altre barri.

Més proper a nosaltres és el cas de John R. Brinkley, suposat doctor que curava la impotència transplantant testicles de cabra.

Hom pot pensar que avui en dia tot això ja no existeix, mentre recordem que els darrers xarlatans dels que tenim constància són els venedors d'elixirs per fer crèixer els cabells i ungüents cura-ho-tot a què ens té acostumat el gènere cinematogràfic del Western. Fals. Els xarlatans segueixen entre nosaltres, però fent servir mètodes molt més refinats.

Si abans requerien exibir-se en grans places, cridar i gesticular, fet pel qual se'ls reconeixia a llegües de distància, ara el seu mètode s'ha perfeccionat tant que han aconseguit que, mantenint-se ells en silenci, sigui la pròpia societat la que els hi faci la propaganda. I tot gràcies a un filó d'or. I quina és aquesta font de l'abundància de la qual tots voldríem beure? Doncs les malalties mentals. I quan utilitzo aquest terme no m'estic referint als quadres de disminució psíquica i derivats, sino pròpiament a estats depressius, d'angoixa, a crisis espirituals i de valors. Aquí els xarlatans estan en la seva salsa, es troben al paradís. Ara ja no cal cantar les virtuts de productes de resultat comprobable en un periode curt de temps, fet que els obligava a portar una vida dura i errant. Ara el nomadisme s'ha substituit per sedentarisme urbà. I és que la ciutat, amb tots els seus problemes d'estrès i soledat que genera, és terreny abonat per aquests individuus. Arreu sorgeixen coneguts de coneguts que et recomanen, davant de tal o qual problema, a tal o qual personatge que fa miracles.

Jo mateix tenia una amiga que es dedicava a administrar gotes amb essència de plantes, un toc de conyac i nom de compositor amb, suposadament, infinitat de propietats curatives. El curiós del cas és que la noia exercia després d'haver fet un curs d'un parell de tardes a la setmana durant un any. La darrera vegada que la vaig veure em va comentar que estava estudiant una altra modalitat. Aquesta vegada pretenia sanar a la gent a través dels colors. Des d'aleshores em pregunto què fan els estudiants de psicologia i psiquiatria dedicant tants anys de la seva vida a estudiar conceptes que en un any i poques hores podrien resoldre amb una efectivitat semblant.

El més rocambolesc del cas és que molts d'aquests impostors n'hi ho saben que ho són. La gran majoria d'ells s'endinsen en aquest món com a pacients i, a resultes d'un tractament més o menys efectiu, esdevenen professionals. I doncs, que em direu... no vol dir que funciona? Bé, sota el meu punt de vista, el suposat èxit d'aquests mètodes està basat en un indiscutible efecte placebo inicial (conseqüència de la pròpia ment malalta) seguit d'un efecte de dependència. M'explico. La novetat del mètode, el misteri que comporta, la sensació que transmet d'estar compartint una veritat a l'abast de poca gent, genera en la nostra vanitat una sensació reconfortant, de falsa millora. D'altra banda aquests mètodes comporten, com tots els dels xarlatans, una bona dosi de conversa. Si no oblidem que molts d'aquests malalts se senten tremendament sols davant el món, aleshores podrem comprendre com el fet de comunicar les seves pors més amagades a algú altre els hi pot arribar a fer algun bé. Bé, això en el millor dels casos. La gran majoria de vegades els pacients es queden ancorats a aquests tractaments durant anys, autoenganyats per la inicial sensació de millora o, si són més inquiets, salten de mètode en mètode, buscant incansablement el Sant Grial.

I els metges? Els metges ni acostar-s'hi, seria reconèixer que són malalts i ells el que tenen és un problema...

De vacances

Kojonotsuki no és precisament amant de les vacances d'estiu però hi ha un aspecte que l'atrau especialment. Es tracta del plaer d'adormir-se cap a migdia mentre escolta intrascendents converses alienes. Les millors són lògicament, les dels nens, sempre infinitament més imprevisibles que les dels adults. Per Kojonotsuki el lloc ideal és el sofà de la sala d'estar de qualsevol casa d'estiueig. Convé també que a la vora hi hagi una piscina, el mar o qualsevol lloc on es concentrin les criatures.

El procés no representa massa dificultats. D'entrada Kojo ha de disposar d'una sala ben ventilada, tant per evitar la calor com perquè arribin els xiscles exteriors. Si no té problemes per assolir aquest requeriment només ha d'estirar-se còmodament i tancar els ulls. Aleshores l'alquimista empresonat al seu cervell comença a treballar creant, a partir dels inputs exteriors, imatges del que està succeint a fora. Kojonotsuki intenta recrear la realitat inmediata. Imagina si els nens són alts, si corren darrera una pilota, si es llencen a l'aigua de cap o de bomba, si en submergir-se els hi ha entrat aigua pel nas... I així, ràpidament, el món del subconscient s'apodera de la situació i en Kojo és presa d'un dels sons més plaents que recorda.

Tot plegat no sobrepassa mai la mitja hora però la sensació de vacances que li provoca és intensíssima. Afavoreix el resultat positiu el fet d'haver-se llevat d'hora i portar una mica de cansament acumulat. M'estic referint al cansament sa, aquell que és resultat d'uns dies viscuts amb intensitat.

Kojonotsuki explica que, si no podem gaudir d'un espai d'aquestes característiques, el mètode també funciona, tot i que amb més riscos, a qualsevol platja o piscina municipal.

L'esmorzar

"¿Es a mí a quien aconsejas olvidar lo que puede ocultar el rostro tranquilo del mar con sus lentas olas?"
Fábulas y leyendas de la mar, Alvaro Cunqueiro.

De les diverses maneres que existeixen de començar bé el dia la d'avui ha estat especialment saborosa per en Kojo. I és que després de llevar-se ben aviat i refrescar-se nedant una miqueta s'ha trobat davant d'un plat de popets cuinats per son avi. El condiment era tan senzill com excels; poca ceba, més tomàquet i força all. Foc petit i poques presses. El resultat queda fora de qualsevol dubte. Al costat es fa quasi indispensable un porronet ben fresc de rosat del maresme. Si, per coses de la vida, se substitueixen els popets per xipirons el dia s'inicia igual de bé.

El telègraf

Fa uns mesos en Kojo rep, de mans de son pare, un preciós petit telègraf de comandament com a regal d’aniversari. Desprès de rumiar durant dies quin serà l’ús més adient per a tan peculiar present Kojonotsuki decideix que el giny es convertirà en el seu baròmetre anímic. Així doncs, el telègraf presideix, per tot aquell que desitgi consultar-ho, la taula del menjador. La utilitat està fora de qualsevol dubte, doncs qualsevol que entri al piset de’n Kojo, amb un ràpid cop d’ull, ja pot assabentar-se de com el trobarà i adaptar-se ràpidament a la situació. Potser serà el dia per escoltar-lo, potser només per fer-li una forta abraçada, potser per compartir una ampolleta de vi mentre rieu recordant antigues anècdotes, o potser per anar a fer unes tapetes al bar de la cantonada...

Avui, per primera vegada des de què va assolir les seves funcions, l’artefacte ha deixat d’oscil·lar entre els diferents nivells d’Enrrera per passar a ordenar Avant Poca.

Paint...

Davant la imperdurabilitat, la diversitat, i una angoixant tendència cap a l'efímer pels quals sembla haver-se apostat, m'inclino a pensar que, pel que fa al món de les relacions de parella, un dels grans reptes que haurà d'afrontar la societat del s.XXI serà... la gestió dels records!

La pluja

Ahir al vespre va ploure. Va ploure molt. Em vaig ficar al llit i seguia plovent.

No deixa de ser un consol que, en un dels dies més tristos de la vida, quan un es veu completament impotent, quan un, malgrat desitjar-ho més que res, és incapaç de vessar una sola llàgrima... la nit ho faci per tu.

Rossinyols

Una tarda entre setmana de primavera. Les abundoses pluges de les darreres setmanes fan que el meu atàvic esperit recol·lector es desperti afamat de la seva letargia hivernal. Així doncs, agafo el cotxe i faig una trentena de quilòmetres per passar a buscar el meu avi. Als seus 85 anys encara no té mai un no per resposta quan d’anar al bosc es tracta. Enfilem muntanya amunt amb la intenció de comprobar si, com diu ell, el bosc respira. La cosa no pinta massa bé. No es veuen bolets. Finalment en una petita clariana trobo un parell de rossinyols petits, diminuts, naixença. Poc desprès en trobo un de més crescudet però, tot i que quasi juraria que ho és, em pot el dubte.

- Avi, què en penses? Això és un rossinyol? Potser és una mica massa rabassut per ser-ho, no creus?

- Ja ho fan de tant en tant això els rossinyols, nano. És ben bé com els fredolics. I tant que ho és!

- Vols dir?

- Mare de Deu!

La veu de l’experiència em fa callar. Desprès d’una estona més de cerca infructuosa decidim plegar. Encara és massa aviat. Sortim del bosc i ja al vell mig del camí s’atura. Me’l miro mentre obre la bossa on guarda les tres relíquies trobades. N’extreu el rossinyol rabassut i se’l torna a mirar.

- Això és un rossinyol!

El parteix per la meitat i l’olora. Cara de màxima concentració.

- I tant que ho és!

N’agafa una punta i se la fica a la boca. La mastega uns segons i l’escup. Llença la resta del bolet.

- Mare de Deu si ho era.

Aleshores torna a obrir la bossa i em mira fixament mentre em diu asseverativament, assenyalant-ne el contingut:

- Ara... aquests sí que ho són!

La portada

Avui, a la feina, dono un cop d'ull a la premsa del dia. De cop i volta m'aturo davant d'un reconegut diari de tendència suposadament progressista. La portada d'avui és el paradigma del sensacionalisme més bèstia. Ara resulta que la notícia més important del dia i que, segons aquest rotatiu, mereix ocupar ÚNICA i EXCLUSIVAMENT la portada és una recepta del senyor Santi Santamaria on fa servir aditius químics. Té collons la cosa. De fet fa vomitar... no la recepta, sino la portada, és clar.

Amo, o el poder dels contraris

És un fet indiscutible i ampliament acceptat que els extrems s'atrauen. Ja des d'antic els xinesos van descriure el cosmos com equilibri indisoluble entre el yin (la feminitat, la foscor) i el yang (la masculinitat, la llum). S'auto-generaven i no es podia entendre l'un sense l'altre. També la cultura occidental va tractar el tema a través de les religions, i el cristianisme ho va traduir en Deu i dimoni. La batalla fa segles que dura i mai un pot vèncer l'altre. De fet, existiria el bé si no existís el mal? D'altra banda no cal pas anar gaire lluny per trobar exemples al respecte. És extrany que trobem algú que no conegui alguna parella totalment antagònica i que d'altra banda porta anys junta. I funciona, no saps com, d'alló més bé... o no. El cas és que un principi tant curiós com aquest domina la societat, tot i que de vegades no hi parem atenció.

El darrer exemple del poder dels contraris l'he trobat en la persona més insospitada. M'estic referint a la meva nova veina. No fa pas gaire he canviat de residència i porta per porta, al mateix replà, he descobert un personatge d'alló més curiós. M'estic referint a M. A, una dona gran, d'uns 80 anys, o potser 70 molt mal portats. És vídua, desdentada i està afectada per una incipient sordesa. Viu en un estat de semi indigència i no hi toca gaire. I vosaltres us preguntareu com puc haver trobat, no ja rastres del principi que defenso, sino res interessant en un ser d'aquestes característiques. Bé, no us precipiteu, ara us ho explico.

M.A. té dues gosses. Dues gosses petaneres, de raça indeterminada, petites i... L'una és blanca i l'altra negra! L'una és diu Blanca i l'altra Negrita (lògica pura)! L'una no diu mai res i l'altra no para de bordar! La Blanca és rabassuda, camacurta i pausada. La Negrita és estilitzada i ràpida com el llamp. La Blanca és un tros de pa, sempre al costat de la mestressa, la Negrita és dolenta, molt dolenta. La pobra dona obre la porta per anar a comprar el pa i, invariablement, cada matí:

- Negritaaaaaaaaaaaaa! Que te voy a pegá el culo! El culo te voy a pegá!

Ho veieu? Ja s'ha tornat a escapar. Ja torna a ser escales avall, la Negrita. Aleshores comença el reguitzell de crits. Perquè la meva veina crida. Crida a qualsevol hora. És perquè no hi sent. I l'escala s'omple de “Negritaaaaaaaaaaaaaaas”, tots ells expulsats amb una veu ronca digna de cantautor fumador al final de la seva carrera. La Negrita, exaltada pels crits comença a bordar i aleshores passem al... - A callaaaaaaaá!!! El guirigall d'aquell moment pot competir d'igual a igual amb el que es genera a l'hora del ranxo a qualsevol granja de trujes.

Una vegada la Negrita s'ha esbargit (pot trigar els seus cinc minuts ben bons), entre crits i amenaces, puja dil·ligentment i torna a ficar-se a casa. La Blanca entretant, contempla l'escena displicentment, des del marc de la porta. Aquesta es tanca i aleshores comença el concert d'amos.

Amo a comprá el pan!

Amo a sacá la busura!

Amo a cagar!

Amo a la calle!

Amo a comé! Amo hacé la moncheta!

I així passa tot el matí fent gala d'una energia envejable. De tant en tant les gossetes la deuen fer sortir de caselles i els hi llença uns:

- Que os voy a dá! Sus voy a matá!

Tot i que, si haig de ser franc, poques vegades generalitza, fent recaure en la Negrita la responsabilitat de qualsevol malifeta. - Ere una mala! Cochinita! Que ere una marranita!

I aleshores es gira cap a la Blanca i... - Aaaaaaiiiiiiii, la reina de la casa.

Però... acàs podia ser d'una altra manera? Impossible. Havia de ser així. La Negrita és l'activitat, és el que la fa moure cada dia. La blanca d'altra banda és l'amor, l'afecte, les magarrufes. Sense la Blanca la dona pararia boja, i sense la Negrita moriria en quatre dies víctima de la tedior del sofà. Probablement sense saber-ho ni voler-ho aquest personatge tant especial ha aplicat un dels principis més elementals de la filosofia universal en el període més difícil de la seva vida... i sembla que li funciona.

Havent dinat la M. A. es va apagant cada vegada més fins els volts de les set de la tarda, moment en què fent un darrer esforç expulsa un parell de:

- Amo a la cama! Amo! A dormir!

Aleshores es fiquen totes tres al llit i fins l'endemà silenci absolut.

21 de març

[...]

Al cafè, Joan B. Coromina diu haver sentit un jove de dinou anys preguntar, en un moment arravatat, a la seva promesa de disset:

- T'imagines, Carmeta, quan serem vellets, vellets...?

El quadern Gris

Josep Pla