Volareee uoooh, uoooh...

Ep, atura’t! Sembla que… No, no pot ser… Poc a poc, molt poc a poc, trec el cap per la finestra i… Sí, sí, sí, plou! Per fi plou! Feia mesos que… És tanta l’emoció que m’embarga que salibo, salibo i babejo com si fos presa d’un atac epilèptic. Ploro també de felicitat i me n’adono que, una vegada més, tot jo sóc aigua. M’és indiferent, més fàcil encara. Lentament, assaborint la màgia del moment surto de casa. Avui les gotes són grosses i em colpejen el cap amb virolència. Abandono amb ànsia l’univers de formigó que m’envolta i corro per perdre’m en el bosc. Hi arribo en poc més d’una hora. Allí m’estiro, nu, llarg com sóc, sobre l’herba fresquíssima. La noto tota sota el ventre, els peus, el coll… Llavors menjo. M’afarto i m’afarto fins que… Ueps! Qué passa aquí? Des de quan els cargols volen?