Lidia, la ben plantada

Avui, tornant una vegada més de Cadaqués, després d’haver-me afartat del perfum de brolles i brucs, després d’haver-me submergit de nou en les seves gèlides aigües, m’he vist obligat d’una vegada per totes, a rendir homenatge a aquesta vil·la. No, no patiu, procuraré no parlar-vos en clau de fulletó turístic empalagós. La meva intenció és explicar-vos la història d’una de les més il·lustres filles d’aquesta terra. M’estic referint a Lidia, la ben plantada.

A l’igual que un cadaquer (i suposo que d’aquí li ve el nom) és un àrea de vegetació llenyosa de transició entre la vegetació d’ambients salobres, i els espais purament boscosos, Lidia, la ben plantada, era un personatge de transició entre la bogeria en estat pur (representada pels seus fills) i la genialitat de la terra (de la qual Dalí en seria l’estandart).

Lidia, vídua de mariner i amb dos fills pescadors que van haver de ser tancats al manicomi de Figueres, va viure una vida digne de pel·lícula. Quan Dalí, arrel del ostracisme que son pare va promoure al poble, no tenia lloc on anar a parar, va ser ella la única que li va oferir una pobríssima cabana de pescadors, de poc més de 5 m2 (sí, no m’he equivocat, 5) on Gala i ell viurien en condicions paupèrrimes, fins transformar-la en un futur en la seva residència de Port Lligat. Dalí adorava aquesta dona que, arrel d’un esporàdic contacte d’estiu que va tenir amb Eugeni d’Ors, estava convençuda que aquest havia escrit el llibre La ben plantada pensant en ella (va arribar-se a saber el llibre de memòria). Aixó va promoure tota una sèrie de correspondència de Lidia cap a l’escriptor que mai va tenir resposta. Ella ho atribuïa a una sèrie de dames envejoses que feien tot el possible per evitar la comunicació entre ambdós.

El cas és que Lidia era una gran cuinera i entre els seus plats estrella estaven l’Arròs amb llagosta i el Dèntol a la marinesca. Per a fer aquest darrer plat fan falta, segons Lidia, tres classes de persona: un boig, un avar i un pròdig. El boig ha de ventar el foc, l’avar posar-hi l’aigua i el pròdig l’oli. I és que el plat necessita un foc molt violent, molt d’oli i poca aigua.

Avui en Kojonotsuki s’ha proposat rendir homenatge a Lidia posant en pràctica aquesta recepta. Així, deixo constància que el proper dèntol que caigui a les meves mans serà destinat a aquesta finalitat. Qui es vulgui apuntar només ha de fer un comentari al respecte i serà convenientment avisat quan arribi el moment de la cel·lebració. Si el que voleu és saber més sobre aquest fascinant personatge, no deixeu de llegir Vida Secreta de Salvador Dalí, llibre d’altra banda completíssim i recomanable en tots els aspectes. Hi trobareu literatura, història, amor, poesia, art, humor… i Lidia, és clar. Bon any a tots!

Si per un moment oblidèssim els gallarets...

Inevitablement s’acosten, una vegada més, dates en què, entre d’altres coses, un regal es converteix en mesura d’estima entre persones. Personalment soc bastant reaci a aquesta manifestació obligada d’apreci. Sóc dels que pensa que un regal s’ha de fer amb esmer, intentant cercar alló que més il·lusió farà a qui es regala. I doncs, que em direu, qué et penses que no pensem en el que regalem? Potser sí, potser sou d’aquests, però també és veritat que la pressió consumista a la que estem sotmesos fa que aixó vagi quedant diluït i tot passi a mesurar-se amb calers. I és que a l’haber de fer-ne molts la qualitat del regal se'n ressenteix. Quantes vegades he sentit: - Haig de trobar un regal pe’n Krik que no passi de “tants” euros. Invariablement tot es transforma en regals arquetípics: perfums, corbates, camises, sabates, llibres, música... Si aquests últims fossin triats amb cura encara seria d’agraïr, però el cas és que els que t’arriben a les mans solen ser els més venuts de les diferents llistes d’èxits. I, realment, pots culpar a qui et fa el present? Acàs no és ell víctima a l’hora de tot el muntatge, de tot el teatre? Acàs es pot criticar a qui en pocs dies (potser poques hores) ha de, suposadament, fer felices a una dotzena de persones pel cap baix? Si ho penses bé te n’adones que és tasca del tot inabastable, a no ser que siguis una persona tremendament previsora i des de la primavera passada vagis acumulant idees. Boig, i a qui se li acut, enmig d’una florida de gallarets posar-se a pensar en regals de nadal! Kojonotsuki, de vegades tens unes idees de bombero (valgui el barbarisme)… Aleshores vas tu, i amb tota la il·lusió, regales una coseta que pots haber fet i/o pensat amb amor, amb molt d’amor, i que val quatre xavos, però que t’ha costat hores d’esforç. Quan ho entregues vols creure que li agradarà, però en rebre el seu regal, comences a dubtar si s’ofendrà pel greuje comparatiu (greuje crematístic, és clar). Lògicament, has quedat completament decepcionat. Pensaves, innocent, que aquest any seria diferent, que aquest any, l’altre hauria captat la idea. Insensat, que no ho veus que aixó no passarà mai? D’altra banda els botiguers es freguen les mans mentre que per moltes famílies tot plegat es converteix en un malson per arribar a final de mes. I el pitjor de tot és que es gasten els estalvis en coses que majoritàriament queden en l’oblit. Perquè, sigueu sincers, quans regals que us van fer l’any passat recordeu? I recordeu qui us va fer què?

Fins ara, però, he de reconèixer que m’agradés o no, he procurat no ser l’ovella negra, i m’he mantingut fidel a la tradició. Però d’aquest any no passa. Aquest any no vull regals! De fet no en vull mai de regals. De regals forçats, és clar. Regaleu-me tot el que volgueu fora de dates concretes, sempre i quan ho feu de tot cor, perquè us ve de gust de veritat. Perquè aquell matí us heu llevat i heu dit, com que fa un dia assoleiat, no fa vent i m’estimo en Kojonotsuki avui li faré un regal. O també val… com que fa un dia plujós i fred, li faré un regal a la Karakia. O perquè us lleveu amb el peu esquerra. O perquè el gos de la veina s’ha pixat al vostre replà… però no perquè és tal data o tal altre, si us plau. Aixó no toca, aixó és tristíssim. Oh, i qué faràs, Kojo, si tot i aquest rotllo patatero algú et regala algo aquestes dates? Doncs res, acceptar-ho amb un somriure d’orella a orella, com sempre. Però si més no la meva opinió ja ha estat manifestada. I si em deixeu triar, amagueu el regal a l’armari, i d’aquí uns mesos, sense que vingui al cas me’l doneu.

En qualsevol cas, i tenint en compte que les corrents contra la meva tesi són fortíssimes i ens arrosseguen a tots cap a l’abisme, em permeto, amb tota la modèstia del món, fer-vos una recomanació d’unes petites perles musicals. Així, si malgrat tot heu de regalar, o us han de regalar, us poden ajudar a triar. I a més, alguns d’ells no arriben ni als 9 €!

Jeff Buckley – “Grace” D’aquells discs que com el vi milloren amb les escoltes. D’entrada pot costar una miqueta però a la tercera o quarta escolta és com una droga de la que no et pots despendre. Tot ell és perfecte, però la versió de l’Al·leluia de L. Cohen és sublim, de les que fa posar la pell de gallina.

Fangoria – “Una temporada en el infierno” Per aquells que estan passant un mal moment i/o volen fer una cura introspectiva.

Richard Hawley – “Late night final” Si arribeu cansats de la feina i voleu un moment d’autèntic relax, o teniu aquella cita tan especial i voleu sorprendre. Escoltar sempre de nit, i a poguer ser tard, com diu el títol.

Roger Mas – “Casafont” o qualsevol altre. De lo milloret que es fa a Catalunya des de fa molt de temps. Música de categoria amb lletres que són pura poesia, bocatto di cardinale, i a més no l’hem de traduir. Qué més pots demanar?

Donald Byrd – “A new perspective” A mitjans del s.XX aquest senyor reinventa el jazz afegin-t’hi cors propis del gospel. Impressionant.

Pau Riba – “Dioptria” Ja a finals dels 60’s el senyor Riba li passava la mà per la cara a tots els posteriors abanderats del mal anomenat Rock Català. Rock i folk integrats en un doble disc on no hi sobra ni un sol tema.

I a més, sense comentar però igual de bons, també:

Neil Young – “On the beach”
Pulp – “Separations”
Gianmaria Testa – “Mongolfieres”
Cream – “Disraeli Gears”
Umpah-pah – “La columna de Simeón”
Surfin’ Bichos – “El amigo de las tormentas”
Marc Parrot – “Rompecabezas”
Winton Kelly – “Kelly blue”
BSO – “Ghost World”

Apa, una abraçada a tots i BONES FESTES!