La mort del mite

Sembla que darrerament els medis de comunicació han començat una campanya ferotge dissenyada envers la destrucció dels mites. Que si la Marilyn era un trujot que menjava al llit i deixava les restes escampades per l’habitació… que si John Lennon cantava a la pau mentre escalfava de valent la seva dona…, que si els grans guanyadors del tour anaven enxufadíssims… i tans d’altres que ara no em venen al cap. De principi el meu seny em feia posicionar-me totalment en contra d’aquesta abominable tendència de remoure les intimitats d’il•lustres difunts. Però tant ha influit en mi, tants han estat els idols caiguts, que m’he vist obligat a escriure-us aquestes línies. I és que avui, malgrat em pesi, esteu apunt de ser testimonis de l’esfondrament del mite dels… IOTS DE LUXE!!! Ah (si us plau, llegiu aquest “Ah” amb el mateix tó de veu que fa servir el mític Ferran Monegal en presentar les seves crítiques televisives), quantes vegades deveu haver mirat amb enveja, des del moll de qualsevol port esportiu d’alto copete, aquell element engominat que es passeja amunt i avall per la coberta d’un luxós iot de luxe de 30m. Sí, oi? Doncs aquí estic jo, l’humil Kojonotsuki, fill de Barcelona, criat entre la capital, el Maresme i el Lluçanès, per tirar-vos-ho tot per terra, mal que us pesi. No em creieu, oi? Doncs llegiu, llegiu… ja, ja, ja, ja (riure sarcàstic, propi d’antiherois sonats).

Tot pot començar un matí d’estiu qualsevol, en un port qualsevol del Mediterrani, a bord d’un d’aquests luxosos vaixells. Aixó és el que us pot passar si us hi conviden. Et lleves mig emprenyat perquè no has acabat de dormir bé. L’aire acondicionat es va espatllar a última hora i has hagut de dormir amb els ulls de bou oberts. La humitat de la nit, el brunzit d’un mosquit que no ha parat i la festassa que s’estaven fotent al vaixell del costat un grup de joves pijos amb una vintena de senyoretes de la nit han fet que no acluquessis ull fins vora les quatre de la matinada. Una vegada has esmorzat, l’armador (propietari) parla amb el capità i convenen en anar a passar un parell de dies a una illa propera. El mar està lo suficientment bé com per sortir, però també lo suficientment picat com perquè el iot es bellugui amb la mateixa cadència que un grup de nens petits cantant la cançoneta que els hi acaba d’ensenyar la mestra. Babor, estribor, babor, estribor… ara cauen els llibres, ara els plats… merda! el got de “gaspatxo” que la convidada s’ha deixat sobre la taula s’ha vessat sobre la moqueta. No, si us plau, no ho faci! Massa tard. Ella, tota pàlida pel mareig intenta recollir-ho però… la visió d’aquell líquid llefiscós, vermellos, contraposat al blanc de la moqueta es la gota que fa vessar el got. No ho pot resistir i ho treu tot allí, a sobre el “gaspatxo”. Mare de deu, mare de deu! La seva amiga la va ajudar, en veure-la apurada, i passa el que ha de passar. Qui es pot resistir a uns trocets de formatge i pa amb tomàquet, ben petitets, i barrejats amb aquell suc de taronja i pastanaga, tot sobre un fons de “gaspatxo”? L’amiga hi estampa el seu segell a darrera. Els mariners, sempre atents, aconsegueixen endur-se a les dues desafortunades mentre interiorment maleeixen com treuran les taques. Finalment, arribeu a redós de l’illa i la mar es calma. L’armador tria el lloc on passar el dia, condicionat pel tamany del vaixell (no val aquella caleta petita) i per les seves ànsies de protagonisme. És a dir, la cala més glamourosa i plena de iots de l’illa. Com que arribeu tard, la cala està a tope i heu de fondejar més allunyats de terra, i en conseqüència, menys protejits. Diguem que el vaixell es mou… una miqueta. Bé, no passa res, l’entorn si més no, és maco. A més, amb la calor que fa ara et vindrà tant bé un banyet… Ja, ja, ja. Ignorant! Però que no ho veus que està plagat de meduses? Com a molt et remulles la carcanada amb la dutxa d’abord i tira milles. Bé, quin remei. Doncs una dutxa fresqueta. Fresqueta? D’on ho treus aixó? Que no saps que la tuberia passa per la sala de màquines i que amb la temperatura que hi fa surt l’aigua bollint? Bé, fas el cor fort i et disposes a llegir aquell llibre que tens preparat per aquests dies de relax. Si més no gaudiràs de la tranquilitat del mar. Però llavors te n’adones de lo equivocat que estàs. I és que fa tan sols un quart que heu arribat i ja veus una munior de petites barques que se us acosten per tot arreu i us donen voltes i voltes, mig admirant el vaixell, mig xafardejant si poden distingir algú famós entre el vostre grup de convidats. Hola! Hola! Van cridant mentre tu intentes concentrar-te per enèssima vegada en llegir el pròleg. Aixó dura tot el dia, non stop. Conseqüentment generen encara més onades i el vaixell es belluga més. Les altres convidades no es desprenen ni un moment del seu tó de pell lletós, tot i que en arribar t’havien jurat, fardant de moreno, que portaven un mes a Eivissa, fent només platjeta i festa. Finalment arriba la nit. Tot és calma. Aprofiteu la calidesa de les llums al•lògenes per prendre una copa a la popa (au, la rima fàcil), tot escoltant una mica de jazz. Posem per cas la Hellen Merril i en Dick Katz. It don’t mean a thiiiiing if you ain’t got that swiiiiing… Aaaaaiiiii! Ja són aquí! Un núvol de mosquits i formigues voladores, atrets per la lluminaria entre la foscor, decideixen engreixar-se una miqueta. Doncs res, cap a dins, que el maquinista diu que l’aire acondicionat ja està arreglat. Te’n vas al llit, no saps si més relaxat que quan vas arribar o més aviat estressadet, però amb l’esperança, avui sí, de dormir bé. Comprobes que no hi ha mosquits, t’estires, acluques els ulls i… aquest soroll, què és aquest soroll? Ah, potser no ho sabies, és que el teu camarot dóna a la sala de màquines i sents el generador que ha d’estar engegat tota la nit si es vol tenir corrent elèctrica. Ara, sí. Psicològicament enfonsat, comences a comptar els dies i les hores que et queden per retornar al teu apartamentet de muntanya. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous… i t’adorms.