Avui he vist un avi passejant amb el seu net. El nen fill d'inmigrants, de poc més de 6 anys, corria uns metres per davant. L'home, un fill del sol amb barret emborlat, d'uns 70 anys, caminava a poc a poc, però amb pas ferm. De cop i volta s'ha aturat i ha reculat dues passes. Amb moviments precisos, segurs, però que ja insinuaven lleugera senil·litut s'ha tornat a mirar l'aparador pel qual acabava de passar i ha cridat: ¡Eh, usted, no corra, venga aquí! Immediatament el nen ha deixat els seus jocs, s'ha aturat i ha corregut cap a l'avi, tot just per ficar-se ambdós dins d'una reconeguda pastisseria del barri d'Horta.
En un instant me n'he adonat de què alló era una ocasió especial per ells. No era un d'aquells nens consentits que cada dia, quan surten de l'escola, reben la pasta reglamentària. No era un d'aquells nens que poden triar entre croissant (com es deu escriure aquesta paraula en català?), dònut o ensiamada. Probablement perquè a casa no s'ho poden permetre. L'avi, d'altra banda, amb l'amarga clarividència que donen els anys, sabent que potser no li queden gaires hiverns més amb el seu net, s'ha oblidat de les penúries que passen i ha assaborit fins a saciar-se aquella alegria reflexada en la cara del nen.
Quan era petit, cada vegada que als tres germans ens havien de tallar els cabells, la mare trucava l'avi. Ell, dil·ligentment, ens duia a un barber de barri del carrer Tallers que encara ara existeix. En sortir corríem cap a Portal de l'Angel, i a baix de tot, a mà esquerra, allí on ara hi ha si no recordo malament alguna empresa de menjar ràpid hi havia llavors una pastisseria anomenada El Mesón de las Golosinas. Només hi entràvem un cop cada dos o tres mesos, quan ens havien ben esquilat. Sempre en sortíem amb una canya de sobrassada. Me'n recordo com si fos ara. Crec que el meu avi també.
En un instant me n'he adonat de què alló era una ocasió especial per ells. No era un d'aquells nens consentits que cada dia, quan surten de l'escola, reben la pasta reglamentària. No era un d'aquells nens que poden triar entre croissant (com es deu escriure aquesta paraula en català?), dònut o ensiamada. Probablement perquè a casa no s'ho poden permetre. L'avi, d'altra banda, amb l'amarga clarividència que donen els anys, sabent que potser no li queden gaires hiverns més amb el seu net, s'ha oblidat de les penúries que passen i ha assaborit fins a saciar-se aquella alegria reflexada en la cara del nen.
Quan era petit, cada vegada que als tres germans ens havien de tallar els cabells, la mare trucava l'avi. Ell, dil·ligentment, ens duia a un barber de barri del carrer Tallers que encara ara existeix. En sortir corríem cap a Portal de l'Angel, i a baix de tot, a mà esquerra, allí on ara hi ha si no recordo malament alguna empresa de menjar ràpid hi havia llavors una pastisseria anomenada El Mesón de las Golosinas. Només hi entràvem un cop cada dos o tres mesos, quan ens havien ben esquilat. Sempre en sortíem amb una canya de sobrassada. Me'n recordo com si fos ara. Crec que el meu avi també.
6 comentaris:
Oscar!
M'has fet emocionar! Estic convençuda que l'avi estarà orgullós de llegir-ho...
Una abraçada,
Gemi
Mare meva...!!!
Estic d´acord amb la Gemmy, un 10!!!
Mhe emocionat i he recordat aquells moments a la perfecció, recordo i anyoro el sabor i l´olor d´aquelles canyes... Això també m´ha traslladat a la mateixa experiència que vivíem, però a Vallvidrera, a "Mesón Casa Trampa", recordes??
Gràcies per l´escrit!!!
Si nen, bocata de jabugo made in "Can Trampa", amb aquell dogo inmens al costat de la barra... Delirium Tremens! A veure si un dia d'aquests enganyo l'avi i ens hi arrivem.
Com no recordar amb quina il.usió ell esperava portar-vos-hi, i vosaltres pelau-se per el "premi" finalo....i a mí m'anava de pel.licula doncs les vaques anaven fluixea a aquella época i favor que ens feia, m'ha agradat tant el teu escrit! i tan mes les respostes dels teus germans, als que els arrivaba la avivència igual que a tú. Petons a tots tres sou un 10 cada ú de vosaltres. Sigueu sempre com sou autèntics!!! Us estima la mamà Rus
hola,
Para empezar decirte, oscar, que esto del blog es una MARICONADA... ja ja (ya sabras quien soy)
al leer el escrito me has hecho recordar, las infinitas vivencias que nos hemos corrido mi abuelo y yo, y si pienso un momento creo que es a la persona a la que mas quiero en este mundo.
Dada mis circunstancias de la vida, con el solia salir de niño y adolescente siempre que podia pero los sabados eran sagrados ya que siempre estaba con el.
Me acuerdo de una temporada, era hinvierno, y nos dio el puntazo de ir a pescar. Como no teniamos mucha idea nos dedicabamos a encender una fogata y comer butifarras, una vez artos buscabamos toda lata con gas que la mar habia hechado a la arena y las arrojabamos al fuego.
Menudos peos... ja ja sobre todo las bombonas de camping gas.
recordar estas anecdotas con ellos hace que por un instante rejubenezcan.
en la actualidad sole voy a dar paseos y al cine con mi abuelo pero tengo el orgullo de hacerle recordar aquella frase que siempre me decia:
"ahora eres pequeño y te saco a pasear, cuando yo sea mayor sacame tú"
un saludo a todos
ÁLVARO
Acabo de reviure un agradable flashback!. Les teves canyes de sobrassada, eren les meves terrines de nata de Ca l´Armengol a la Rambla del Carme de Vic. Lloc mític que encara sobreviu venent tot tipus de làctics!.La llàstima és que ja no tinc l´avi per poder compartir aquests records...Gràcies Oscar!
Publica un comentari a l'entrada