Les sabates

Fa no gaire, aprofitant que feia un temps rúfol, plujós, fred, vaig decidir vestir-me uns pantalons clars de vellut (propicis per escalfar les cames) combinats amb alguna de les diverses samarretes fosques que corren pel meu armari.

A l'hora de triar sabates vaig dubtar, doncs no m'agrada repetir i feia dies que duia les mateixes. Tenia a la vista els tres o quatre parells de què disposo i quan l'ansietat que segueix al dubte es començava a apoderar de mi les vaig veure en un racó. Feia més d'una temporada que no me les posava però els colors encaixaven de totes totes amb la roba que portava. Em vaig calçar, me les vaig mirar i vaig adonar-me que no feien gaire bona cara. - Bé, - vaig pensar - aixó és que després de tant de temps encara no m'hi sé veure.- I vaig sortir de casa.

Al migdia, després de dinar, sec al sofà per escoltar les notícies i en arrepenjar els peus sobre la tauleta me n'adono. Les sabates tenien la mirada clavada amb mi i estaven enfadadíssimes.

En certa manera tenien tota la raó del món. No me n'havia recordat d'elles en mesos i el dia que ho faig és perquè trepitjin aigua. Però qui coi m'havia pensat que era? Un mínim de respecte si us plau.

Empenedit pel meu error vaig procurar, la resta de la tarda, ser molt cuidadós. Evitava trepitjar bassals, xiclets i lloros muts. En alguns moments la gent em prenia per boig i jo em veia emulant granotes que salten de nenúfar en nenúfar. Res. No hi va haver manera. Seguien igual. És més, fent gal·la d'un esperit de revenja impropi en unes sabates de la seva categoria, a mesura que passaven les hores s'anaven afluixant una miqueta més. Fins i tot la meva integritat va perillar quan van provocar (n'estic segur) una temptativa de relliscada.

En acabar el dia vaig arribar a casa baldat. Vaig seure al llit, les vaig descordar i tot just abans de treure-me-les... apreto els cordons fins que no puc més! Imagino que les vaig agafar per sorpresa perquè no van oposar resistència. Vaig aguantar així cosa d'un minut, mirant-me-les amb menyspreu. Llavors, abans de què s'ofeguessin, les torno a afluixar i me les trec.

Les vaig deixar al seu lloc mentre els hi feia l'últim cop d'ull. Respiraven calma, ara. Qualsevol signe de rancúnia havia deseparegut del seu rostre. Des d'aleshores no me les he tornat a posar.

Flors, somriures i conills.

Imagineu-vos que seieu sols en un restaurant qualsevol. Imagineu-vos que aquest restaurant és (oh, sacrilegi!) una més dels milers de franquícies arreu del món d'una famosa cadena de menjar ràpid. Imagineu-vos que tot plegat passa en un aeroport on esteu fent temps, molt de temps, allargant un infecte suc de taronja per esperar un vol que trigarà hores a sortir. Imagineu-vos que a la taula del davant seu una mare grossa, d'origen àrab, amb un cotxet al costat ocupat per una criatura que no arriba a l'any. El nen vesteix un pijama color cendra, d'una sola peça, amb un brodat divertidíssim d'un conill esquiant. Imagineu-vos-ho.

De cop i volta els seus ulls, negres i inmensos queden fixes en vosaltres. No sabeu perquè però les vostres faccions l'atrauen com la vela atrau el vent. El magnetisme és mutuu i mentre el mireu, amb la seva complicitat i aprofitant que la mare està d'esquena, li feu pam-i-pipa. Per un instant el rostre del minyó és pura sorpresa, obrint els ulls encara més si cap. Immediatament després les seves galtotes rosades es relaxen i comença a esbotzar un gran somriure. A partir d'aquí la comunió és absoluta. Ni ell ni vosaltres abaixeu la vista, com en joc pactat que porta a la derrota al primer en trair les normes.

Finalment la mare se n'adona, alça el nen del cotxet i l'amanyaga fins que l'adorm. Ell es queda sense ganyotes i vosaltres sense somriures ni conills. Tot ha quedat en taules per decissió externa, però us fa l'efecte que els perdedors heu estat vosaltres.

I les flors? Les flors són per algú que fa no pas gaire em va dir que els títols dels meus escrits eren massa fonestos.

Entrevistes

Ahir vaig sortir a la tele. Em van fer una altra d'aquelles profundes i professionals entrevistes a les que darrerament em tenen acostumat. L'excusa aquesta vegada ha estat el recent nº1 en vendes a Saturn del meu darrer llibre, "La ressaca... mata.". La veritat és que del llibre n'hem parlat poc. Bé, de fet gens, simplement ha rebut un primer pla mentre em presentaven. La periodista, jove, maca, vestida d'aquella manera que fa que la gent sembli interessantíssima, intel·ligentíssima (fashion en penso que en diuen, quants desenganys...), amb un serrell impecable, ulleres de pasta negres. A cada pregunta adoptava una nova posició, jugant amb el cabell, mirant sempre la càmara, com si l'estés incitant a fer una dolenteria, fent-li quasi bé als espectadors l'entrevista. Ara era asseguda, ara estesa a terra, ara arrepenjada en una paret tota plena de gargots. No els acabo d'entendre del tot aquests nous sistemes de comunicació. En qualsevol cas jo n'he sortit molt content de tot plegat. Gràcies a ella tothom sap que esmorzo una llesca de pà amb tomàquet amb pernil, que el personatge de la telenovel·la del migdia que més m'agrada és en "Roger el quiosquer" , que escric sempre entre les 16:17h i les 23:44h, que quan dormo només ronco si em tombo del costat esquerre i, per soposat, que segueixo solter.

Després de la tempesta

DESPRÉS DE LA TEMPESTA
(la cua de la serp)

La tempesta del vi m'ha allunyat de mi
i ara tan sols puc esperar.
Ens hem deixat perdre com si no ens importéssim,
passions de lluna malalta.

Tot va ser ahir, ho vem deixar morir
i ara tan sols podem esperar.
Llàgrimes dissoltes en el ridícul del cor,
sento llàstima i neguit.

Estic cansat, no tinc força,
la nit ha jugat amb mi.
Tu t'has deixat tant com jo
i ni tu ni jo no n'hem tret res.

Després de la tempesta
diuen que ve el bon temps,
però el paisatge no és el mateix,
el vent i l'aigua m'han trencat.

Ben segur sortirà el sol
però no ens farà pas llum plegats,
ens sentirem tan lluny, tan lluny d'ahir.
Que el món no se't faci xic
ara que el tens tot per a tu,
sort, me'n vaig a dormir.

Estic cansat, no tinc força,
la nit ha jugat amb mi.
Tu t'has deixat tant com jo
i ni tu ni jo no n'hem tret res.

ROGER MAS