Si per un moment oblidèssim els gallarets...

Inevitablement s’acosten, una vegada més, dates en què, entre d’altres coses, un regal es converteix en mesura d’estima entre persones. Personalment soc bastant reaci a aquesta manifestació obligada d’apreci. Sóc dels que pensa que un regal s’ha de fer amb esmer, intentant cercar alló que més il·lusió farà a qui es regala. I doncs, que em direu, qué et penses que no pensem en el que regalem? Potser sí, potser sou d’aquests, però també és veritat que la pressió consumista a la que estem sotmesos fa que aixó vagi quedant diluït i tot passi a mesurar-se amb calers. I és que a l’haber de fer-ne molts la qualitat del regal se'n ressenteix. Quantes vegades he sentit: - Haig de trobar un regal pe’n Krik que no passi de “tants” euros. Invariablement tot es transforma en regals arquetípics: perfums, corbates, camises, sabates, llibres, música... Si aquests últims fossin triats amb cura encara seria d’agraïr, però el cas és que els que t’arriben a les mans solen ser els més venuts de les diferents llistes d’èxits. I, realment, pots culpar a qui et fa el present? Acàs no és ell víctima a l’hora de tot el muntatge, de tot el teatre? Acàs es pot criticar a qui en pocs dies (potser poques hores) ha de, suposadament, fer felices a una dotzena de persones pel cap baix? Si ho penses bé te n’adones que és tasca del tot inabastable, a no ser que siguis una persona tremendament previsora i des de la primavera passada vagis acumulant idees. Boig, i a qui se li acut, enmig d’una florida de gallarets posar-se a pensar en regals de nadal! Kojonotsuki, de vegades tens unes idees de bombero (valgui el barbarisme)… Aleshores vas tu, i amb tota la il·lusió, regales una coseta que pots haber fet i/o pensat amb amor, amb molt d’amor, i que val quatre xavos, però que t’ha costat hores d’esforç. Quan ho entregues vols creure que li agradarà, però en rebre el seu regal, comences a dubtar si s’ofendrà pel greuje comparatiu (greuje crematístic, és clar). Lògicament, has quedat completament decepcionat. Pensaves, innocent, que aquest any seria diferent, que aquest any, l’altre hauria captat la idea. Insensat, que no ho veus que aixó no passarà mai? D’altra banda els botiguers es freguen les mans mentre que per moltes famílies tot plegat es converteix en un malson per arribar a final de mes. I el pitjor de tot és que es gasten els estalvis en coses que majoritàriament queden en l’oblit. Perquè, sigueu sincers, quans regals que us van fer l’any passat recordeu? I recordeu qui us va fer què?

Fins ara, però, he de reconèixer que m’agradés o no, he procurat no ser l’ovella negra, i m’he mantingut fidel a la tradició. Però d’aquest any no passa. Aquest any no vull regals! De fet no en vull mai de regals. De regals forçats, és clar. Regaleu-me tot el que volgueu fora de dates concretes, sempre i quan ho feu de tot cor, perquè us ve de gust de veritat. Perquè aquell matí us heu llevat i heu dit, com que fa un dia assoleiat, no fa vent i m’estimo en Kojonotsuki avui li faré un regal. O també val… com que fa un dia plujós i fred, li faré un regal a la Karakia. O perquè us lleveu amb el peu esquerra. O perquè el gos de la veina s’ha pixat al vostre replà… però no perquè és tal data o tal altre, si us plau. Aixó no toca, aixó és tristíssim. Oh, i qué faràs, Kojo, si tot i aquest rotllo patatero algú et regala algo aquestes dates? Doncs res, acceptar-ho amb un somriure d’orella a orella, com sempre. Però si més no la meva opinió ja ha estat manifestada. I si em deixeu triar, amagueu el regal a l’armari, i d’aquí uns mesos, sense que vingui al cas me’l doneu.

En qualsevol cas, i tenint en compte que les corrents contra la meva tesi són fortíssimes i ens arrosseguen a tots cap a l’abisme, em permeto, amb tota la modèstia del món, fer-vos una recomanació d’unes petites perles musicals. Així, si malgrat tot heu de regalar, o us han de regalar, us poden ajudar a triar. I a més, alguns d’ells no arriben ni als 9 €!

Jeff Buckley – “Grace” D’aquells discs que com el vi milloren amb les escoltes. D’entrada pot costar una miqueta però a la tercera o quarta escolta és com una droga de la que no et pots despendre. Tot ell és perfecte, però la versió de l’Al·leluia de L. Cohen és sublim, de les que fa posar la pell de gallina.

Fangoria – “Una temporada en el infierno” Per aquells que estan passant un mal moment i/o volen fer una cura introspectiva.

Richard Hawley – “Late night final” Si arribeu cansats de la feina i voleu un moment d’autèntic relax, o teniu aquella cita tan especial i voleu sorprendre. Escoltar sempre de nit, i a poguer ser tard, com diu el títol.

Roger Mas – “Casafont” o qualsevol altre. De lo milloret que es fa a Catalunya des de fa molt de temps. Música de categoria amb lletres que són pura poesia, bocatto di cardinale, i a més no l’hem de traduir. Qué més pots demanar?

Donald Byrd – “A new perspective” A mitjans del s.XX aquest senyor reinventa el jazz afegin-t’hi cors propis del gospel. Impressionant.

Pau Riba – “Dioptria” Ja a finals dels 60’s el senyor Riba li passava la mà per la cara a tots els posteriors abanderats del mal anomenat Rock Català. Rock i folk integrats en un doble disc on no hi sobra ni un sol tema.

I a més, sense comentar però igual de bons, també:

Neil Young – “On the beach”
Pulp – “Separations”
Gianmaria Testa – “Mongolfieres”
Cream – “Disraeli Gears”
Umpah-pah – “La columna de Simeón”
Surfin’ Bichos – “El amigo de las tormentas”
Marc Parrot – “Rompecabezas”
Winton Kelly – “Kelly blue”
BSO – “Ghost World”

Apa, una abraçada a tots i BONES FESTES!