Un dia d’aquesta passada primavera conduïa per les terres de l’Ebre. Devien ser els vols del migdia. Queia un sol de justícia i un servidor, per primera vegada a la temporada, agraïa el fet de disposar d’aire acondicionat al cotxe. Pel davant s’estenia una recta que semblava morir en un canvi de rasant que, fuetejat pel sol, fumejava. Aleshores el vaig veure. D’entrada em va semblar un miratge, però la imatge, enlloc de volatilitzar-se paulatinament, era cada cop més nítida.
Primer varen aparèixer les banderes. Eren tres o quatre pavellons diferents. Després, agrupant totes les astes, com a cim impossible que tothom vol conquerir, sorgeix la cadira. Finalment fa acte de presència la furgoneta, tota tapiada d’adhesius.
La velocitat de creuer de tot el conjunt no excediria els 3 o 4 km/h. El paraplègic conduïa amb el cap la cadira, fet que l’obligava a decantar-lo. La imatge del conjunt era esperpèntica.
L’endemà, camí cap a la capital, els vaig retrobar. Aquesta vegada el temps era rúfol, gairebé plujós, i l’espectacle era encara més dantesc, si cap. L’home de la cadira estava parapetat darrera una cortina de plàstics que convertien la cadira en una mena de cubicle amb rodes. En un dia havien recorregut uns 15 o 20 km, no més.
Un amic meu una vegada em va dir: “Only the early bird gets its worm!”. I companys, el mètode Forrest Gump ja fa anys que ha quedat desfassat, afortunadament per uns… i desafortunadaments per d’altres.
Primer varen aparèixer les banderes. Eren tres o quatre pavellons diferents. Després, agrupant totes les astes, com a cim impossible que tothom vol conquerir, sorgeix la cadira. Finalment fa acte de presència la furgoneta, tota tapiada d’adhesius.
La velocitat de creuer de tot el conjunt no excediria els 3 o 4 km/h. El paraplègic conduïa amb el cap la cadira, fet que l’obligava a decantar-lo. La imatge del conjunt era esperpèntica.
L’endemà, camí cap a la capital, els vaig retrobar. Aquesta vegada el temps era rúfol, gairebé plujós, i l’espectacle era encara més dantesc, si cap. L’home de la cadira estava parapetat darrera una cortina de plàstics que convertien la cadira en una mena de cubicle amb rodes. En un dia havien recorregut uns 15 o 20 km, no més.
Un amic meu una vegada em va dir: “Only the early bird gets its worm!”. I companys, el mètode Forrest Gump ja fa anys que ha quedat desfassat, afortunadament per uns… i desafortunadaments per d’altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada