El film

Dos homes de considerable edat resten drets a l'extrem esquerra de platea a l'espera que comenci la pel·lícula. Un vesteix de negre i el seu nas soporta el pes d'una montura d'ulleres de pasta a l'estil Buddy Holly. Ben pentinat i amb una poblat masclet té tots els aires per considerar-lo quelcom semblant a un artista. L'altre és bastant calv i porta un perfecte bigotet franquista. Tots dos tenen uns cabells blanquíssims. La conversa que es produeix entre ambdós es desenvolupa d'aquesta manera:

- Et vaig veure l'altre dia al passi del film "x".

- Sí, tens raó - remuga. - No sabia si anar a veure aquesta o la "y".


Tots dos parlen pausadament, mesuren les paraules, allarguen les vocals.

- Bé, la "y" és una comedieta... i l'altre és més seriosa - explica l'artista.


L'altre, aguantant-se amb el bastó se'l mira i a poc a poc li respon:

-De fet la vaig triar perquè una durava 90 i l'altre 110 i a mi el que m'interessa és omplir el temps.

L'allioli

Totes les notícies ho preveien. Allau de cotxes a les carreteres de muntanya. Com que avui no volia patir cues de tornada a la capital, he inventat un nou mètode que s’ha demostrat del tot efectiu. És essencial però, tenir una noció el més precisa possible del temps que farà. Avui passava un front amb vents moderats de mestral. Suficient. Després calen les botifarres, o qualsevol altre carn que es pugui fer a la brasa. Aquesta carn ha d’estar acompanyada, efectivament, d’aquell allioli potent que tant ens agrada a tots. El que faci l’allioli té la clau de tot plegat perquè és imprescindible que el faci bo i en quantitat. Tinc la sort, tant de bo vosaltres també, que al poble on passo els caps de setmana fan un pa d’escàndol. Això també hi ajuda perquè cal que no en quedi ni gota d’allioli, i està molt bé fer-se el valent... però a cullerades tampoc cal. Una vegada feta la feina cal pair-ho una bona estona. De l’ordre d’un parell d’horetes, estona suficient per la migdiadeta i per deixar-ho tot recollit. Si es triga una mica més no passa res perquè l’efecte també es produirà. El cas és marxar quan l’allioli comenci a recordar-nos que hem dinat junts. Aleshores, sense perdre ni un minut, s’ha d’agafar el cotxe i tirar avall. Com que baixem de muntanya se suposa (per lògica pura) que ens trobem en un lloc elevat. Per tant, més tard o més d’hora haurem d’afrontar el descens d’alguna collada. En el meu cas això esdevé aproximadament un quart d’horeta després de sortir de casa. Doncs durant aquest període de temps tots els integrants del vehicle han de beure (i aquí es on hi ajuda l’allioli) considerables dosis de refrescos gasosos. El metxembrat que es forma a l’estómac és d’aquí t’espero i el gas, després d’empaitar la juganera i traïdora salsa per totes les resquícies, busca la sortida més directe. De cop i volta, i quasi al mateix temps, tots els integrants del vehicle rivalitzen en un eixordador concert gutural. Ara és quan el maten. Cal estar però, molt atent. Malgrat que, inicialment i per raons obvies pugui costar una miqueta, tothom ha de comprovar que la seva finestra està hermèticament tancada (penseu que la pituïtària humana acaba habituant-se a tot ràpidament). Si aquest requisit s’acompleix no trigarà a produir-se el miracle. El cotxe començarà a levitar tímidament per, tot seguit i després de tres o quatre rots més, passar a elevar-se amb decisió. Entra ara en escena el fet que haguem entès la previsió meteorològica i que els senyors Mauri, Molina i companyia no l’hagin espifiada, perquè si no podem anar a parar al pantà de Mequinensa... Si tot ha anat bé els vents favorables ens portaran al nostre destí mentre gaudim d’unes vistes privilegiades. El tema del descens, com us podeu imaginar no és gens complicat. Tan sols heu d’abaixar poc a poquet la finestreta a mesura que aneu divisant el vostre destí. El cotxe, a mesura que perd els gasos anirà descendint amb suavitat i arribarem a casa sense patir retencions i ben paït el dinar. Per les famílies amb criatures es pot estimular els demoníacs angelets organitzant concursos de l’estil: qui es tira l’eructe més llarg, qui el més sorollós, qui el més pudent. Això sí, al moment del descens cal tenir-los ben controlats perquè una bretolada de l’estil “d’ara abaixo totalment la finestra a veure què passa” ens podria costar molt cara...