La recordo perfectament, com si fos ara. Era rossa, però de pell bruna. Es deia Irene. Teníem la mateixa edat però anava a la classe del costat, fet que interposava un mur més entre ella i jo, per si no n'hi havia prou amb la paret de formigó que significava la timidesa pròpia dels 11 anys.
Va ser el meu primer amor platònic. Bé, el meu primer amor conscient, doncs ja als 2 anys sentia una exitació quasi incontrolable quan veia uns peus nus, i als 6 estava semi-enamorat de la professora de la classe del costat. Però ara era diferent. Ara sabia el que em passava. N'era conscient. Ella era pija fins a la mèdula però a mi aixó no m'importava. Només m'atreia aquella espectacular bellesa.
D'un dia per l'altre, a l'hora del pati, vaig abandonar qualsevol activitat de grup per centrar-me, amb el meu company Quim, a espiar els moviments de l'estimada. Ella solia jugar amb les amigues prop del pati infantil, aparentment indiferent a dos nois que dia rera dia seien a la ruleta. Quan no ens mirava la contemplàvem amb cara de tòtils i quan se n'adonava fixàvem ràpidament els nostres ulls a l'horitzó i adoptàvem una posse de gravetat exagerada, apresa dels actors de Holliwood. Llavors entonàvem algun dels clàssics més ensucrats dels anys 50's. Teníem una debilitat especial pel "Donna", de Richie Valence. Penso que si algun professor, d'amagat, ens va veure, es debia fer un bon fart de riure.
Lògicament la nostra tàctica, si és que mai vàrem arribar a fer-ne servir cap a consciència, no va funcionar. Ella va seguir jugant amb les amigues i nosaltres ens vem refugiar en la descàrrega de tensions que proporcionen els jocs de pilota.
Ahir, en un concert, el cantautor va cantar al seu primer amor no correspós. Em va fer pensar amb la Irene i no paro de donar voltes a la mateixa idea. Com hagués reaccionat si ella, per casualitats de la vida, s'hagués fixat amb mi. Em sembla que em decanto per la solució que adoptava en Charlie Brown cada vegada que se li acostava la rosseta panotxa. Posar-me una bossa al cap i apretar a còrrer.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Feia setmanes que volia visitar el teu blog. Per una cosa o una altra no ho he fet fins avui, doncs sembla que sempre hi ha "altres prioritats" darrerament... Perdona'm.
T'haig de dir que m'agrada molt descobrir, tot i que sigui de tant en tant, la teva realitat. Si aquest ha de ser el mètode per el qual et conegui millor, signo on vulguis.
M'impressiona la capacitat que tens d'obrir-te als demés, i em qüestiono què hauré fet jo, o qui sigui, perquè desconegui aquesta persona tant franca i sensible que ets...amagat darrera el teu aire bohemi i independent.
Sé que probablement les meves paraules t'arribaran en la mida de l'espai que ocupo en la teva vida, però vull dir-te que em sento orgullosa de ser la teva germana.
Si la meva opinió d'ignorant de les arts, de les lletres i de la filosofia és una petita referència respecte de les que menciones dels teus amics d'infancia amb nom de còmic japonés, deixa'm que et dongui les meves sinceres felicitacions per què aquesta iniciativa del blog segueixi formant part de les nostres vides.
T'estimo,
Naoko
deixa el cuaderno de bitacora i actualtiza jaaaaa!!!tinc ganes de vins i conversa, no puc amb els exàmens i encara no he començat!
una abraçada bonic!
ali
Publica un comentari a l'entrada