23 de juny 2008
Paint...
06 de juny 2008
La pluja
No deixa de ser un consol que, en un dels dies més tristos de la vida, quan un es veu completament impotent, quan un, malgrat desitjar-ho més que res, és incapaç de vessar una sola llàgrima... la nit ho faci per tu.
03 de juny 2008
Rossinyols
Una tarda entre setmana de primavera. Les abundoses pluges de les darreres setmanes fan que el meu atàvic esperit recol·lector es desperti afamat de la seva letargia hivernal. Així doncs, agafo el cotxe i faig una trentena de quilòmetres per passar a buscar el meu avi. Als seus 85 anys encara no té mai un no per resposta quan d’anar al bosc es tracta. Enfilem muntanya amunt amb la intenció de comprobar si, com diu ell, el bosc respira. La cosa no pinta massa bé. No es veuen bolets. Finalment en una petita clariana trobo un parell de rossinyols petits, diminuts, naixença. Poc desprès en trobo un de més crescudet però, tot i que quasi juraria que ho és, em pot el dubte.
- Avi, què en penses? Això és un rossinyol? Potser és una mica massa rabassut per ser-ho, no creus?
- Ja ho fan de tant en tant això els rossinyols, nano. És ben bé com els fredolics. I tant que ho és!
- Vols dir?
- Mare de Deu!
La veu de l’experiència em fa callar. Desprès d’una estona més de cerca infructuosa decidim plegar. Encara és massa aviat. Sortim del bosc i ja al vell mig del camí s’atura. Me’l miro mentre obre la bossa on guarda les tres relíquies trobades. N’extreu el rossinyol rabassut i se’l torna a mirar.
- Això és un rossinyol!
El parteix per la meitat i l’olora. Cara de màxima concentració.
- I tant que ho és!
N’agafa una punta i se la fica a la boca. La mastega uns segons i l’escup. Llença la resta del bolet.
- Mare de Deu si ho era.
Aleshores torna a obrir la bossa i em mira fixament mentre em diu asseverativament, assenyalant-ne el contingut:
- Ara... aquests sí que ho són!