The Ship of Fools

Sfogliami se puoi il verde fiore del destino
V. Capossela

El destino me ha llevado a un jardín flotante. Un jardín pequeño donde se puede oler a la vez a mar, romero y albahaca, mientras escuchas como un antiguo violín ofrece Bach a los delfines. He visto un puntal al que le crecen ramas, ramas coronadas de cascabeles. He visto bodegas rebosando vestidos atemporales. He visto espejos, espejos por los que han desfilado caballeros, reinas, bufones, verdugos, ricas damas, emperadores…He bailado al són de melodías judías, zíngaras, italianas… Me he sentado a una robusta mesa. Una mesa en la que se han fraguado esperanzas, sueños, en la que se han llorado fracasos y se han celebrado pequeños grandes éxitos. Me han hablado de motines y tempestades. Me han hablado desde Chile, Zimbabue, Holanda, Cataluña, Andorra, Italia… He conocido a gente que lucha y vive por un sueño. Gente valiente, que lo ha apostado todo a una carta, sin miedo al futuro. Gente maravillosa que no sabe dónde estará mañana, ni de qué vivirá, pero sí sabe dónde está hoy, y lo dá todo cada noche por un puñado de aplausos. Gente que cuenta historias, historias de siempre, siempre con maestría. Me he empapado de ello personalmente y a través de la sabia y divertida mirada de Erick. Me ha cautivado la ilusión primeriza y la belleza mágica de Violeta, la sonrisa, la eterna sonrisa de Antonio y los ojos… el brillo una vez más, después de miles de espectáculos, de los ojos de August al terminar, ante los aplausos del público. Unos ojos que absorvían y absorverán con avidez ese instante, porque ese instante es la razón de todo.

Vivir este pequeño sueño no es difícil. Tan sólo pedídselo al destino y allí donde os encontreis, sea donde sea, en casa o en el extranjero, acercaos al puerto más cercano. Tal vez tengais suerte y lo veais, allí, en un rinconcito, amarrado en el muelle comercial, entre remolcadores, gabarras y pontonas. Un enorme tenedor y cuchara en la proa y un pequeño escenario junto a él os quitarán cualquier duda al respecto. Es Azart, The Ship of Fools. Si de todos modos no lo conseguís siempre podeis entrar en su web www.azart.org

Siracusa

El moll esportiu de Siracusa s’estèn al llarg d’un preciós passeig arbrat que abarca bona part de la banda sud de l’illa d’Ortigia, origen de la ciutat. Aprofitant un parell d’hores de tranquilitat abord decideixo perdre-m’hi. M’oblido de mapes i començo a caminar. Ràpidament arribo a una plaça diàfana, preciosa, envoltada d’esglèsies i palauets dels quals desconec la història i el nom. És la plaça del Duomo. Mica en mica miro de deixar enrrera els carrers que envolten la plaça, més turístics i plens de botigues i m’endinso per carrerons estrets, molt estrets, on veïns d’una i altra banda poden celebrar amb una encaixada des del balcó les eleccions guanyades pel seu candidat. Les edificacions, antigues i de façana desgastada, conserven escuts i segells de fa centenars d’anys. Els carrers són nets. L’empedrat de 1x2 pams, gastadíssim, té una lluentor mòrbida, producte, a més del desgast propi del temps, de les mils d’escombrades i fregades a què ha estat sotmés. Aixó i el fet de què aquí i allà els interiors humilíssims restin a la vista de tothom em fa pensar que aquí encara es fa vida de carrer. Moltes de les cases estan ocupades per gent d’edat avançada, tot i que pels carrers corren amunt i avall una munior de criatures.

D’algun balcó obert sento com algú assaja el saxo. Sóna el Summertime de Gershwin. De tant en tant li rellisca alguna nota però tot plegat és agradable. Aquí i allà sorgeixen petits restaurants i vinicoteques cuidadíssims. Com que encara és massa d’hora opto per una gelateria artesana on em tracten amabilíssimament. Els gelats estan a l’alçada del tracte. Café, torró, anous i avellana es fonen paulatinament a la meva boca a mesura que segueixo el meu camí sense destí. De cop i volta em mullo. Penso en què, com fa una hora, torna a ploure, però el cel ja es clar des de fa una estona. Efectivament, són les mestresses que aprofiten, ara una, ara l’altra, per estendre la roba. En carrers tan estrets és inútil buscar aixoplug, així que somric i segueixo caminant.

La profunda espiritualitat d’aquestes terres queda palesa en la multitut d’esglèsies amb les que arribo a ensopegar durant el passeig. Indefectiblement algunes estan en un estat ben deplorable. També és comú encolar a les façanes recordatoris de defunció tamany foli, amb fotografia inclosa. Així, encara que no la conec sé que fa tres anys va morir la Simona Escarmeta, i que el seu marit, fills i nets la tenen present d’alló més.

Entro en una mena de botiga, no gaire gran, que convina CDs, diaris i revistes. De música no en tenen gaire però la poca que tenen en general es veu de qualitat. Suposo que el propietari és un gran melòman. Pregunto, amb desconfiança, per una recomanació que m’ha fet un amic italià, Antonio D’Antoni, excel·lent músic i persona. Vinicio Capossela? Em penso que… Gira i regira calaixos i em treu quatre àlbums diferents. Quedo sorprès i em costa decidir-me. Finalment opto pel més antic de tots, pensant que si m’agrada ja em firaré a Nàpols, i surto de la botiga. Ara, com sempre que compro música, em mou l’ansietat i em dirigeixo de pet cap el vaixell. Faig cabòries sobre com sonarà i sobre si… em farà plorar.

Volareee uoooh, uoooh...

Ep, atura’t! Sembla que… No, no pot ser… Poc a poc, molt poc a poc, trec el cap per la finestra i… Sí, sí, sí, plou! Per fi plou! Feia mesos que… És tanta l’emoció que m’embarga que salibo, salibo i babejo com si fos presa d’un atac epilèptic. Ploro també de felicitat i me n’adono que, una vegada més, tot jo sóc aigua. M’és indiferent, més fàcil encara. Lentament, assaborint la màgia del moment surto de casa. Avui les gotes són grosses i em colpejen el cap amb virolència. Abandono amb ànsia l’univers de formigó que m’envolta i corro per perdre’m en el bosc. Hi arribo en poc més d’una hora. Allí m’estiro, nu, llarg com sóc, sobre l’herba fresquíssima. La noto tota sota el ventre, els peus, el coll… Llavors menjo. M’afarto i m’afarto fins que… Ueps! Qué passa aquí? Des de quan els cargols volen?

Banderes

Un dia d’aquesta passada primavera conduïa per les terres de l’Ebre. Devien ser els vols del migdia. Queia un sol de justícia i un servidor, per primera vegada a la temporada, agraïa el fet de disposar d’aire acondicionat al cotxe. Pel davant s’estenia una recta que semblava morir en un canvi de rasant que, fuetejat pel sol, fumejava. Aleshores el vaig veure. D’entrada em va semblar un miratge, però la imatge, enlloc de volatilitzar-se paulatinament, era cada cop més nítida.

Primer varen aparèixer les banderes. Eren tres o quatre pavellons diferents. Després, agrupant totes les astes, com a cim impossible que tothom vol conquerir, sorgeix la cadira. Finalment fa acte de presència la furgoneta, tota tapiada d’adhesius.

La velocitat de creuer de tot el conjunt no excediria els 3 o 4 km/h. El paraplègic conduïa amb el cap la cadira, fet que l’obligava a decantar-lo. La imatge del conjunt era esperpèntica.

L’endemà, camí cap a la capital, els vaig retrobar. Aquesta vegada el temps era rúfol, gairebé plujós, i l’espectacle era encara més dantesc, si cap. L’home de la cadira estava parapetat darrera una cortina de plàstics que convertien la cadira en una mena de cubicle amb rodes. En un dia havien recorregut uns 15 o 20 km, no més.

Un amic meu una vegada em va dir: “Only the early bird gets its worm!”. I companys, el mètode Forrest Gump ja fa anys que ha quedat desfassat, afortunadament per uns… i desafortunadaments per d’altres.