Fa uns dies vaig quedar una tarda amb el meu amic Kilimanjaro per a fer petar la xerrada. Com que feia temps que no ens veiem vàrem fer una repassadeta a les darreres novetats personals. Com es normal entre nosaltres ens ho vem explicar tot fil per randa. Llavors, i a resultes dels anys que fa que ens coneixem, vem començar a recordar les nostres vivències infantils. La quantitat de cervesa que ens quedava al got era inversament proporcional als esclats de riure produïts a mesura que més i més anècdotes ens venien al cap. La cosa venia que ni pintada, doncs els darrers mesos no havien estat un camí de roses.
De cop i volta en Kilimanjaro em mirà fixament i em preguntà:
- Escolta, Kojonotsuki, qué anyores de la infantesa?
La pregunta em va deixar glaçat. Era quelcom que m'havia preguntat a mi mateix milers de vegades i no m'agradava la resposta. Però amb en Kilimanjaro no valien els enganys. Feia massa temps que erem amics. Me'l vaig mirar i li vaig respondre:
- El plor, Kili, anyoro el plor.
De cop i volta en Kilimanjaro em mirà fixament i em preguntà:
- Escolta, Kojonotsuki, qué anyores de la infantesa?
La pregunta em va deixar glaçat. Era quelcom que m'havia preguntat a mi mateix milers de vegades i no m'agradava la resposta. Però amb en Kilimanjaro no valien els enganys. Feia massa temps que erem amics. Me'l vaig mirar i li vaig respondre:
- El plor, Kili, anyoro el plor.
