Avui, tornant una vegada més de Cadaqués, després d’haver-me afartat del perfum de brolles i brucs, després d’haver-me submergit de nou en les seves gèlides aigües, m’he vist obligat d’una vegada per totes, a rendir homenatge a aquesta vil·la. No, no patiu, procuraré no parlar-vos en clau de fulletó turístic empalagós. La meva intenció és explicar-vos la història d’una de les més il·lustres filles d’aquesta terra. M’estic referint a Lidia, la ben plantada.
A l’igual que un cadaquer (i suposo que d’aquí li ve el nom) és un àrea de vegetació llenyosa de transició entre la vegetació d’ambients salobres, i els espais purament boscosos, Lidia, la ben plantada, era un personatge de transició entre la bogeria en estat pur (representada pels seus fills) i la genialitat de la terra (de la qual Dalí en seria l’estandart).
Lidia, vídua de mariner i amb dos fills pescadors que van haver de ser tancats al manicomi de Figueres, va viure una vida digne de pel·lícula. Quan Dalí, arrel del ostracisme que son pare va promoure al poble, no tenia lloc on anar a parar, va ser ella la única que li va oferir una pobríssima cabana de pescadors, de poc més de 5 m2 (sí, no m’he equivocat, 5) on Gala i ell viurien en condicions paupèrrimes, fins transformar-la en un futur en la seva residència de Port Lligat. Dalí adorava aquesta dona que, arrel d’un esporàdic contacte d’estiu que va tenir amb Eugeni d’Ors, estava convençuda que aquest havia escrit el llibre La ben plantada pensant en ella (va arribar-se a saber el llibre de memòria). Aixó va promoure tota una sèrie de correspondència de Lidia cap a l’escriptor que mai va tenir resposta. Ella ho atribuïa a una sèrie de dames envejoses que feien tot el possible per evitar la comunicació entre ambdós.
El cas és que Lidia era una gran cuinera i entre els seus plats estrella estaven l’Arròs amb llagosta i el Dèntol a la marinesca. Per a fer aquest darrer plat fan falta, segons Lidia, tres classes de persona: un boig, un avar i un pròdig. El boig ha de ventar el foc, l’avar posar-hi l’aigua i el pròdig l’oli. I és que el plat necessita un foc molt violent, molt d’oli i poca aigua.
Avui en Kojonotsuki s’ha proposat rendir homenatge a Lidia posant en pràctica aquesta recepta. Així, deixo constància que el proper dèntol que caigui a les meves mans serà destinat a aquesta finalitat. Qui es vulgui apuntar només ha de fer un comentari al respecte i serà convenientment avisat quan arribi el moment de la cel·lebració. Si el que voleu és saber més sobre aquest fascinant personatge, no deixeu de llegir Vida Secreta de Salvador Dalí, llibre d’altra banda completíssim i recomanable en tots els aspectes. Hi trobareu literatura, història, amor, poesia, art, humor… i Lidia, és clar. Bon any a tots!
A l’igual que un cadaquer (i suposo que d’aquí li ve el nom) és un àrea de vegetació llenyosa de transició entre la vegetació d’ambients salobres, i els espais purament boscosos, Lidia, la ben plantada, era un personatge de transició entre la bogeria en estat pur (representada pels seus fills) i la genialitat de la terra (de la qual Dalí en seria l’estandart).
Lidia, vídua de mariner i amb dos fills pescadors que van haver de ser tancats al manicomi de Figueres, va viure una vida digne de pel·lícula. Quan Dalí, arrel del ostracisme que son pare va promoure al poble, no tenia lloc on anar a parar, va ser ella la única que li va oferir una pobríssima cabana de pescadors, de poc més de 5 m2 (sí, no m’he equivocat, 5) on Gala i ell viurien en condicions paupèrrimes, fins transformar-la en un futur en la seva residència de Port Lligat. Dalí adorava aquesta dona que, arrel d’un esporàdic contacte d’estiu que va tenir amb Eugeni d’Ors, estava convençuda que aquest havia escrit el llibre La ben plantada pensant en ella (va arribar-se a saber el llibre de memòria). Aixó va promoure tota una sèrie de correspondència de Lidia cap a l’escriptor que mai va tenir resposta. Ella ho atribuïa a una sèrie de dames envejoses que feien tot el possible per evitar la comunicació entre ambdós.
El cas és que Lidia era una gran cuinera i entre els seus plats estrella estaven l’Arròs amb llagosta i el Dèntol a la marinesca. Per a fer aquest darrer plat fan falta, segons Lidia, tres classes de persona: un boig, un avar i un pròdig. El boig ha de ventar el foc, l’avar posar-hi l’aigua i el pròdig l’oli. I és que el plat necessita un foc molt violent, molt d’oli i poca aigua.
Avui en Kojonotsuki s’ha proposat rendir homenatge a Lidia posant en pràctica aquesta recepta. Així, deixo constància que el proper dèntol que caigui a les meves mans serà destinat a aquesta finalitat. Qui es vulgui apuntar només ha de fer un comentari al respecte i serà convenientment avisat quan arribi el moment de la cel·lebració. Si el que voleu és saber més sobre aquest fascinant personatge, no deixeu de llegir Vida Secreta de Salvador Dalí, llibre d’altra banda completíssim i recomanable en tots els aspectes. Hi trobareu literatura, història, amor, poesia, art, humor… i Lidia, és clar. Bon any a tots!
5 comentaris:
Bones cosí!
Pues yo la verdad es que estaria encantado de probar este plato y mientras hablar sobre la ben plantada y sobre otros muchos temas. Viene al caso que hace poco estuve en Sant Llorenç y con Tania fuimos a hacer una visita al museo Dalí. La verdad es que ya había estado pero esta vez intenté mirarlo con otros ojos. Durante toda la visita recordé tus palabras sobre la reedición de sus libros y sobre todo ese famoso primer volumen, en el que se pueden encontrar: Un diari, vida secreta y diari d'un geni. Al salir fui directamente a la tienda, y después de buscar y conseguir una rebaja por el estado de la caja, lo compré, y creo que es una de las mejores inversiones de los últimos tiempos, junto a mi querido "Quadern gris". No sé porque, pe`ro creo que el abuelo y su vena ampurdanesa nos dejó huella en sus nietos.
Un abrazo!
Oscar,
la Leti, la Victoria i jo estarem encantats de disfrutar de l'esmentat menú.
Tu poses el peix i el bon cuinar i jo poso la taula i el bon vi.
una abraçada,
uxi
un plat de peix preparat per l'Oscar, segur que val la pena.
M'apunto i així em podré emportar el llibre per llegir-lo.
Bé Oscar, m'ha agradat saber d'aquest personatge.Aquests tipus de històries a mi particularment m'atruent molt.
Evidentment jo també m'apunto, i amb el barret de "pinche"
Una abraçada, Roser
Oscar,
Espero que el dèntol ( o la llagosta ) no es facin pregar massa per aigues mediterrànies...Sempre és un plaer gaudir de les teves habilitats culinàries!. Així que ja saps, només ho has de dir.
Petonet,
Ingrid
Publica un comentari a l'entrada