Canyes de sobrassada

Avui he vist un avi passejant amb el seu net. El nen fill d'inmigrants, de poc més de 6 anys, corria uns metres per davant. L'home, un fill del sol amb barret emborlat, d'uns 70 anys, caminava a poc a poc, però amb pas ferm. De cop i volta s'ha aturat i ha reculat dues passes. Amb moviments precisos, segurs, però que ja insinuaven lleugera senil·litut s'ha tornat a mirar l'aparador pel qual acabava de passar i ha cridat: ¡Eh, usted, no corra, venga aquí! Immediatament el nen ha deixat els seus jocs, s'ha aturat i ha corregut cap a l'avi, tot just per ficar-se ambdós dins d'una reconeguda pastisseria del barri d'Horta.

En un instant me n'he adonat de què alló era una ocasió especial per ells. No era un d'aquells nens consentits que cada dia, quan surten de l'escola, reben la pasta reglamentària. No era un d'aquells nens que poden triar entre croissant (com es deu escriure aquesta paraula en català?), dònut o ensiamada. Probablement perquè a casa no s'ho poden permetre. L'avi, d'altra banda, amb l'amarga clarividència que donen els anys, sabent que potser no li queden gaires hiverns més amb el seu net, s'ha oblidat de les penúries que passen i ha assaborit fins a saciar-se aquella alegria reflexada en la cara del nen.

Quan era petit, cada vegada que als tres germans ens havien de tallar els cabells, la mare trucava l'avi. Ell, dil·ligentment, ens duia a un barber de barri del carrer Tallers que encara ara existeix. En sortir corríem cap a Portal de l'Angel, i a baix de tot, a mà esquerra, allí on ara hi ha si no recordo malament alguna empresa de menjar ràpid hi havia llavors una pastisseria anomenada El Mesón de las Golosinas. Només hi entràvem un cop cada dos o tres mesos, quan ens havien ben esquilat. Sempre en sortíem amb una canya de sobrassada. Me'n recordo com si fos ara. Crec que el meu avi també.

Tendències suïcides

Des de fa uns anys ençà que pateixo tendències suïcides. Bé, no és del tot cert aixó, per fer honor a la veritat potser hauria de dir que tinc present el suïcidi com una opció vàlida a la vida (que no de viure, eh?). Aixó (per calmar bàsicament a mares i àvies) no vol dir que pensi suïcidar-me, no. Al menys no de moment. Ara per ara encara puc aguantar una mica. El que vull dir és que per a mi aquest acte no és un acte de cobardia, com molta gent argumenta. Bé, no ho és des del punt de vista que jo me'l miro. Sí que m'ho sembla en els casos en què la gent es prèn la vida per no haver de fer front a responsabilitats penals, per exemple. Però en el meu cas aixó queda molt lluny.

El suïcida del que jo parlo és algú d'una sensibilitat extrema al qual, per diverses circumstàncies, se li fa molt ferregós seguir vivint (no vull entrar aquí a valorar els que pateixen trastorns psicològics greus). Ho pot fer, sí, però pondera els peròs i els contres i no li val la pena. Són massa les desgràcies que ha d'assimilar a diari i decideix marxar. Jo no ho entenc tant com a por sino més aviat com a cansament. Cansament per no sentir-se entès, per haver d'aguantar a ineptes com a caps, per no poguer-se pagar una vivenda, per veure que els nostres responsables polítics s'aferren al poder per sobre de tot (fins i tot dels morts), per tenir uns sous ridículs i veure d'altra banda com la barra de pà puja i puja desorbitàdament... i així podria anar citant i citant casos i més casos, però tampoc ve al cas. El fet és que tot plegat suma i que igual que cada matí et lleves i fas un esforç titànic per tirar endavant pot arribar el dia que diguis... Prou! S'ha acabat! I descansis en pau d'una vegada. És aixó un acte de cobardia? No ho sé, jo més aviat apunto cap a la fatiga i el desencís, el desencís de veure com tots aquells valors en els que t'han educat no es reflexen en la societat en la que vius.

Així doncs que ja ho sabeu, si algun dia trobeu que m'he suïcidat, cosa que repeteixo, ara per ara no pretenc fer, no patiu per mi. Simplement estava cansat, i res més. Potser és que jo, com deia en Capri, ja hi vaig nèixer de cansat.

Escolteu! Al tanto! Ara no us poseu a llevar-vos la vida a tort i a dret, eh? No fotem. Estic simplement apuntant idees que em passen pel cap. Només faltaria que ara comencés a aparèixer penya que la dinya a la seva habitació amb el meu blog a la pantalla de l'ordinador. Osti, aixó sí que no, eh?

Bé, conyes a part, perdoneu el tó una mica frívol i lleuger de tot plegat però és que tampoc li vull donar més trascendència de la que té realment per a mi en aquests moments. El meu màxim respecte per tota aquella gent que ha patit les conseqüències del suïcidi d'algú proper.

Llegendes

Conten les llegendes que hi havia una vegada una gran i esplèndida ciutat separada per un riu. Arreu de la ciutat es trobaven maravellosos edificis i palaus fets per grans arquitectes al llarg dels temps. Aquesta ciutat era la capital d'un gran país, on els ciutadans eren, des de feia poc, els que gobernaven. Estaven il·lusionats doncs, fins feia no pas gaire, havien patit continues invasions i dominacions dels pobles veins. Procurant que la història no es tornés a repetir i, d'altra banda, amb molt de seny, el cap d'aquest país va signar un pacte de no agressió amb el cap del poble on es pon el sol, antic enemic. Ves per on, el que no s'esperava el bon home, és que una vegada més seria traït, i d'amagatotis els veins de ponent i de llevant acordaven envair-los i repartir-se el pastís a parts iguals.

La invasió va arribar, les matances es van succeir, i el poble va haver de claudicar a aquells dos gegants poderosos. Ah, però què se'n pot esperar d'un pacte fet entre traidors? Al poc temps el salvatge veí occidental es va fer amb el control de tot, extenent el terror arreu. Passà el temps, i poc a poc però, es va anar debilitant, degut a que era un país inmers en molts conflictes. Els que venien de l'est varen anar recuperant posicions fins arribar a la riba del riu que separava la capital. Era questió de quatre dies que reconquerissin la totalitat del territori.

Els pocs habitants que quedaven a la ciutat, adonant-se que els seus opresors mostraven signes de feblesa i que tenien les tropes dels altres veins a tocar varen decidir una acció pràcticament suicida. Mitjancant una guerra de guerrilles centrada bàsicament en el coneixement de les clavegueres mirarien de reconquerir la ciutat i proclamar de nou l'Estat lliure del que gaudien feia uns anys. Si aconseguien aguantar fins que entres el veí de llevant, estarien salvats ja que la comunitat internacional ho veuria com una alliberació i no com una reconquesta. Només havien d'aguantar una setmana, temps més que suficient perque es produís l'alliberament. Així ho van fer. Amb pocs medis però amb molt d'enginy aquella gent es va afrontar al poderós invasor i varen reconquerir la capital, parapetant-se i aguantant les escomeses del poderos exercit de l'oest. Però ves per on els dies passaven i del regne del sol no arribava cap ajuda. I és que el seu inhumà cap, assabentat de la revolta va ordenar a les tropes que no travessessin el riu fins que la resistència fos vençuda. Els herois, preparats només per una setmana, van arribar a aguantar 63 dies. Després foren esclafats. El rei de les tenebres, ple d'ira per la revolta va ordenar "literalment" aniquilar tota la població i destruir qualsevol vestigi de la ciutat. No en va quedar res, només runes. Pocs dies després les tropes orientals travessaven el riu, feien fora les occidentals i reconquerien el país (per ells, es clar).

El rei de les tenebres es deia Hitler, el rei del sol Stalin, aixo fou L'aixecament de Varsòvia, i el poble polac va haver de patir 45 anys més de dominació russa.

Trompetes de la mort

Els bons micòlegs saben que hi ha tot una sèrie de bolets que no fan honor al seu nom ni al seu aspecte. Com a paradigma d'aquesta afirmació tenim la Trompeta de la Mort, fonc de la família de les Cantarel.làcies i negre com el carbó. Doncs bé, malgrat tenir color i anomenada que més aviat conviden a fugir ens trobem davant d'una espècie molt aromàtica i sabrosíssima. A més, paradoxalment, i per si algú pensava que el nom li venia perque és un bolet efímer, apuntaré que ben assecat és dels bolets que més es mantenen.

En l'altre extrem trobem espècies com l'Amanita Phalloides o l'Amanita Muscària, d'aspecte més que temptador, tremendament prometedor. Els veus, en un clar de bosc, i sembla que t'estiguin convidant al més important festí micològic que et puguis imaginar. Les consequències són terribles. Malhauradament cada any es cobren trasplantaments de fetge i víctimes mortals.

En ambdos casos només el saber fer del boletaire, la paciència en la cerca i la tria, separen el plaer dels sentits del verí més punyent.

No sé què ho fa que m'acaben de venir al cap polítics i processos de pau i m'ha agafat un atac de fetge...

Tempus fugit

En una vida passada vaig ser de vacances a Palma. El que havien de ser tres dies d'esport subaquàtic intensiu es van convertir, arrel d'un atac de siàtica, en un munt d'hores entremaliades que si no són tractades amb cura, s'apoderen traidores de qui les posseeix.

D'entrada, quan se't presenten submises, desendressades... somrius davant un primer esborrany de classificació que resulta del tot enganyos. I és que, des del primer moment que les tens al teu servei, maquiavèliques, comencen una danca cruel que es tradueix en dues possibles accions.

Abans de que tu ni tan sols hagis obert boca, te les trobes una rera l'altra, en posició tan captivadora que contradir-les ni se't passa pel cap. Simplement amb diligència i, si s'ho han sabut fer be, fins i tot amb ansietat, les vas consumint una rera l'altra, sensa pausa, amb una constància pròpia d'un giny fabril. Si tot segueix així fins que totes les hores han estat devorades la sensació final de fatiga que comporta és indescriptible. Si, d'altra banda el giny s'atura consequència d'un empatx, aleshores et porta a la desgana, l'apatia i l'aborriment.

En qualsevol dels casos, les hores han vençut.

Per perdre la costum...

"El aire esta lleno de nuestros gritos. Pero la costumbre ensordece."
(S. Beckett, Esperando a Godot)

La costum s'ha apoderat de la meva vida de tal manera que em costa horrors trobar (si és que hi són) petits matisos que m'ajudin a diferenciar uns dies d'uns altres, uns moments d'uns altres.

M'angoixa reconèixer la pèrdua de memòria que m'obliga a escriure aquestes línies. Que còmode per part meva... i que estúpid! Enlloc d'exercitar simplement transcric!