Des de fa uns anys ençà que pateixo tendències suïcides. Bé, no és del tot cert aixó, per fer honor a la veritat potser hauria de dir que tinc present el suïcidi com una opció vàlida a la vida (que no de viure, eh?). Aixó (per calmar bàsicament a mares i àvies) no vol dir que pensi suïcidar-me, no. Al menys no de moment. Ara per ara encara puc aguantar una mica. El que vull dir és que per a mi aquest acte no és un acte de cobardia, com molta gent argumenta. Bé, no ho és des del punt de vista que jo me'l miro. Sí que m'ho sembla en els casos en què la gent es prèn la vida per no haver de fer front a responsabilitats penals, per exemple. Però en el meu cas aixó queda molt lluny.
El suïcida del que jo parlo és algú d'una sensibilitat extrema al qual, per diverses circumstàncies, se li fa molt ferregós seguir vivint (no vull entrar aquí a valorar els que pateixen trastorns psicològics greus). Ho pot fer, sí, però pondera els peròs i els contres i no li val la pena. Són massa les desgràcies que ha d'assimilar a diari i decideix marxar. Jo no ho entenc tant com a por sino més aviat com a cansament. Cansament per no sentir-se entès, per haver d'aguantar a ineptes com a caps, per no poguer-se pagar una vivenda, per veure que els nostres responsables polítics s'aferren al poder per sobre de tot (fins i tot dels morts), per tenir uns sous ridículs i veure d'altra banda com la barra de pà puja i puja desorbitàdament... i així podria anar citant i citant casos i més casos, però tampoc ve al cas. El fet és que tot plegat suma i que igual que cada matí et lleves i fas un esforç titànic per tirar endavant pot arribar el dia que diguis... Prou! S'ha acabat! I descansis en pau d'una vegada. És aixó un acte de cobardia? No ho sé, jo més aviat apunto cap a la fatiga i el desencís, el desencís de veure com tots aquells valors en els que t'han educat no es reflexen en la societat en la que vius.
Així doncs que ja ho sabeu, si algun dia trobeu que m'he suïcidat, cosa que repeteixo, ara per ara no pretenc fer, no patiu per mi. Simplement estava cansat, i res més. Potser és que jo, com deia en Capri, ja hi vaig nèixer de cansat.
Escolteu! Al tanto! Ara no us poseu a llevar-vos la vida a tort i a dret, eh? No fotem. Estic simplement apuntant idees que em passen pel cap. Només faltaria que ara comencés a aparèixer penya que la dinya a la seva habitació amb el meu blog a la pantalla de l'ordinador. Osti, aixó sí que no, eh?
Bé, conyes a part, perdoneu el tó una mica frívol i lleuger de tot plegat però és que tampoc li vull donar més trascendència de la que té realment per a mi en aquests moments. El meu màxim respecte per tota aquella gent que ha patit les conseqüències del suïcidi d'algú proper.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
ni se te ocurra antes de hacer la escórpora con patatas!!!! (ni después porque te haya salido mal)
Ok, aguantaré como mínimo hasta cocinar el suquet de Escórpora. Un beso.
Qué interesante seria escribir la historia de las experiencias en esta vida de un hombre que se suicidó en su vida anterior; cómo tropieza ahora con las mismas exigencias que se le habían presentado anteriormente, hasta que llega a comprender que debe satisfacerlas... Los hechos de una vida previa encauzan la vida presente.
TOLSTÓI
Feliç aniversari!
He llegit atentament el teu escrit. Entenc també perfectament les raons apuntades, i no deixes de tenir la teva raó, però crec que havent experimentat en mi en uns moments concrets el mateix sentiment, he buscat ràpidament donar sentit a la meva vida, per no perdrem ni un segon, fins i tot dels moments de injustícies, esforços aparentment infructuosos,abusos, situacions que no t'expliques, i que et poden semblar injustes, n'he mirat de treuren motius per superar-los doncs només per gaudir un segon de un paisatge de natura magnífic, de una converça amb un bon amic, del resultat de donar la mà a algú que ho necessita perquè es trova pitjor que tu, i de gaudir de unes fotografies magnífiques regalades per un fill magnífic, només per aixó val la pena de seguir fent camí abdavant. T'estimo Oscar, la mamà Rus
Publica un comentari a l'entrada