"El aire esta lleno de nuestros gritos. Pero la costumbre ensordece."
(S. Beckett, Esperando a Godot)
La costum s'ha apoderat de la meva vida de tal manera que em costa horrors trobar (si és que hi són) petits matisos que m'ajudin a diferenciar uns dies d'uns altres, uns moments d'uns altres.
M'angoixa reconèixer la pèrdua de memòria que m'obliga a escriure aquestes línies. Que còmode per part meva... i que estúpid! Enlloc d'exercitar simplement transcric!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Per perdre la costum jo hauria de cridar.
No trobes reconfortant el fet de trobar en paraules i frases escrites alguna cosa que et conmou i comprens?
I tant com sí, per aixó escric el blog. L'únic que m'angoixa és el fet de què, en segons quines èpoques, sigui la única manera per diferenciar uns dies d'uns altres. Evidentment que és una limitació fisiològica humana però a mi em genera certa angoixa. El fet d'escriure és la píndola que t'ajuda a frenar, a degustar una miqueta el dia a dia. Suposo que m'entens...
Jo si que t'entenc, si no escrivis tots els dies al anar a dormir, els meus sentiments i pensaments, no crec que pogués adormir-me... és una gran teràpia i la monotonia del dia a dia representa un gran esforç personal vençar-la, el que cal és el propòsit d'aquest esforç....
que fer per que cada segon duri una eternitat i sigui unic??......................
sobretot!!......no fer res al respecte.
aixo si...quan vingui disfruta'l!!
Publica un comentari a l'entrada