Siracusa

El moll esportiu de Siracusa s’estèn al llarg d’un preciós passeig arbrat que abarca bona part de la banda sud de l’illa d’Ortigia, origen de la ciutat. Aprofitant un parell d’hores de tranquilitat abord decideixo perdre-m’hi. M’oblido de mapes i començo a caminar. Ràpidament arribo a una plaça diàfana, preciosa, envoltada d’esglèsies i palauets dels quals desconec la història i el nom. És la plaça del Duomo. Mica en mica miro de deixar enrrera els carrers que envolten la plaça, més turístics i plens de botigues i m’endinso per carrerons estrets, molt estrets, on veïns d’una i altra banda poden celebrar amb una encaixada des del balcó les eleccions guanyades pel seu candidat. Les edificacions, antigues i de façana desgastada, conserven escuts i segells de fa centenars d’anys. Els carrers són nets. L’empedrat de 1x2 pams, gastadíssim, té una lluentor mòrbida, producte, a més del desgast propi del temps, de les mils d’escombrades i fregades a què ha estat sotmés. Aixó i el fet de què aquí i allà els interiors humilíssims restin a la vista de tothom em fa pensar que aquí encara es fa vida de carrer. Moltes de les cases estan ocupades per gent d’edat avançada, tot i que pels carrers corren amunt i avall una munior de criatures.

D’algun balcó obert sento com algú assaja el saxo. Sóna el Summertime de Gershwin. De tant en tant li rellisca alguna nota però tot plegat és agradable. Aquí i allà sorgeixen petits restaurants i vinicoteques cuidadíssims. Com que encara és massa d’hora opto per una gelateria artesana on em tracten amabilíssimament. Els gelats estan a l’alçada del tracte. Café, torró, anous i avellana es fonen paulatinament a la meva boca a mesura que segueixo el meu camí sense destí. De cop i volta em mullo. Penso en què, com fa una hora, torna a ploure, però el cel ja es clar des de fa una estona. Efectivament, són les mestresses que aprofiten, ara una, ara l’altra, per estendre la roba. En carrers tan estrets és inútil buscar aixoplug, així que somric i segueixo caminant.

La profunda espiritualitat d’aquestes terres queda palesa en la multitut d’esglèsies amb les que arribo a ensopegar durant el passeig. Indefectiblement algunes estan en un estat ben deplorable. També és comú encolar a les façanes recordatoris de defunció tamany foli, amb fotografia inclosa. Així, encara que no la conec sé que fa tres anys va morir la Simona Escarmeta, i que el seu marit, fills i nets la tenen present d’alló més.

Entro en una mena de botiga, no gaire gran, que convina CDs, diaris i revistes. De música no en tenen gaire però la poca que tenen en general es veu de qualitat. Suposo que el propietari és un gran melòman. Pregunto, amb desconfiança, per una recomanació que m’ha fet un amic italià, Antonio D’Antoni, excel·lent músic i persona. Vinicio Capossela? Em penso que… Gira i regira calaixos i em treu quatre àlbums diferents. Quedo sorprès i em costa decidir-me. Finalment opto pel més antic de tots, pensant que si m’agrada ja em firaré a Nàpols, i surto de la botiga. Ara, com sempre que compro música, em mou l’ansietat i em dirigeixo de pet cap el vaixell. Faig cabòries sobre com sonarà i sobre si… em farà plorar.