No ha deixat mai de sorprendrem com fets puntuals poden arribar a canviar radicalment les relacions que tenim amb determinats punts de la nostra geografia. Aquesta vegada he estat víctima del poble de Vidreres. Degut a una de les meves múltiples aficions (quan seré capaç de sintetitzar, si us plau), he passat a tocar d'aquesta vil·la cents de vegades, camí de Palamós, Tamariu o Begur. Mai m'hi havia aturat. I ves per on, una altra d'aquestes aficions ha estat la que m'hi ha portat.
Tot va ser arrel d'un concert que Roger Mas celebrava al Teatre del Casino La Unió. Aquest Casino és un d'aquells locals amb solera, pels que (si no fos per la mega-pantalla per veure el futbol) sembla que no hi hagin passat els anys. El concert va ser una petita perla amb que ens va obsequiar, en petit comité, el gran cantautor solsoní. Però aixó no hagués estat raó suficient per a què Vidreres es mantingués com a punt de referència en el meu mapa mental, precisament pel caràcter puntual i a la pràctica (no a la memòria) efímer de l'acte.
I quina va ser la raó? Doncs el Casino... bé, les tapes del Casino. Fent temps abans del concert, sense haber sopat però sense massa gana, vaig optar per un parell de tapes que es varen rebelar autènticament espectaculars: el bacallà amb sanfàina i les mandonguilles. Gloria in excelsis Deo! Bocatto di Cardinale! Aixó sí obligava a tornar a Vidreres. I hi he tornat. Aquesta vegada per veure com es defenien en el difícil, malgrat la seva senzillesa aparent, terreny de l'esmorzar. Si teniu la oportunitat d'escapar-vos un dia entre setmana (d'aquells que s'assaboreixen més perquè tothom treballa) us trobareu amb un pa bo i cruixent, del dia, ben sucat, amb raccions generoses del que demaneu (no us perdeu l'entrepà d'anxoves). Una bona combinació són unes olives trencades i un quintet, i és clar, l'indispensable diari. Llavors el temps s'atura i durant el temps que dura l'àpat un frueix fins al paroxisme. En sortir del local la complaença és total. Les meves reverències pel Casino La Unió.
Tot va ser arrel d'un concert que Roger Mas celebrava al Teatre del Casino La Unió. Aquest Casino és un d'aquells locals amb solera, pels que (si no fos per la mega-pantalla per veure el futbol) sembla que no hi hagin passat els anys. El concert va ser una petita perla amb que ens va obsequiar, en petit comité, el gran cantautor solsoní. Però aixó no hagués estat raó suficient per a què Vidreres es mantingués com a punt de referència en el meu mapa mental, precisament pel caràcter puntual i a la pràctica (no a la memòria) efímer de l'acte.
I quina va ser la raó? Doncs el Casino... bé, les tapes del Casino. Fent temps abans del concert, sense haber sopat però sense massa gana, vaig optar per un parell de tapes que es varen rebelar autènticament espectaculars: el bacallà amb sanfàina i les mandonguilles. Gloria in excelsis Deo! Bocatto di Cardinale! Aixó sí obligava a tornar a Vidreres. I hi he tornat. Aquesta vegada per veure com es defenien en el difícil, malgrat la seva senzillesa aparent, terreny de l'esmorzar. Si teniu la oportunitat d'escapar-vos un dia entre setmana (d'aquells que s'assaboreixen més perquè tothom treballa) us trobareu amb un pa bo i cruixent, del dia, ben sucat, amb raccions generoses del que demaneu (no us perdeu l'entrepà d'anxoves). Una bona combinació són unes olives trencades i un quintet, i és clar, l'indispensable diari. Llavors el temps s'atura i durant el temps que dura l'àpat un frueix fins al paroxisme. En sortir del local la complaença és total. Les meves reverències pel Casino La Unió.
2 comentaris:
se me ha hecho la boca agua, esas "anxovetes"...
Ya sé que va en contra de tus principios lo de escribir en castellano, pero haz una escepción.... Una amiga de las Rias Baixas...
Publica un comentari a l'entrada