Estàtica

Tanco els ulls. Inspiro i expiro profunda i lentament. Em relaxo. Inspiro i expiro. Cada vegada estic més relaxat. Progressivement em vaig aillant de tot alló que m'envolta. Inspiro.

Recordo. Ahir em vaig llevar sense necessitat de despertador. Vaig mandrejar una mica mentre intentava desxifrar el somni que havia tingut. Retrobades amb amics de l'escola, una vegada més. Després em vaig aixecar, em vaig posar les sabatilles i de dret al lavabo. Primer minut. Mentre em dutxava vaig esmerar-me en gratar unes restes d'esparadrap d'un dit del peu. A continuació, i com de costum, mentre m'aixugava vaig començar a fer ganyotes davant del mirall. Segon minut. Recordo també com hem va costar triar la roba a posar-me. Texans clars i samarretes negres o texans foscos i camises blaves. Decissió difícil. Trio els texans clars. És sorprenent el nivell de detall que pot assolir la memòria si ens hi esforcem una miqueta. Tercer minut. Fins ara tot va bé. Segueixo recordant. Com que m'esperava un dia dur a la feina vaig decidir atacar unes llesques de pà amb tomàquet i formatge. Recordo que el formatge em va costar de tallar perquè estava molt curat i el ganivet no era l'adequat. Se'm fa la boca aigua. Fins i tot arribo quasi a assaborir-lo. Quart minut. Mentre esmorzava per la tele un dirigent del PP vomitava una dosi més de demagògia i populisme. Algun dia d'aquests aconseguiran que tot plegat se m'indigesti. Primer avis. Dues profundes convulsions diafragmàtiques em retornen a la realitat. Procuro reconcentrar-me. Passo directament a la feina. Ara tot va molt més ràpid. Al vaixell vaig estar tot el dia rascant òxid. Després vaig arribar a casa, vaig baixar a l'Ateneu, sopar i al llit fins avui. Cinc minuts. Impossible concretar més. Els records són fugissers, ara.

Passo al pla B. El joc. Observo el mosaic. Petits quadrats blaucel perfectament aliniats. M'imagino un inmens tauler d'escacs i començo a jugar. Aquell punt negre és un cavall. Reprodueixo els salts necessaris per traslladar la peça imaginària del punt negre a un mosaic esquerdat situat un metre més enllà. La cosa funciona. Cinc i mig. Quan estic apunt d'arribar a l'esquerda perdo la concentració i també el punt on es trobava el meu cavall imaginari. El neguit m'envaeix. És hora d'acabar amb tot plegat.

Expiro, trec el cap fora de l'aigua i inspiro dues vegades profundament. Tothom em mira bocabadat. El company que em controla m'anuncia la marca. Cinc minuts quaranta set segons d'apnea estàtica.

No em sento tant content de la marca (que d'altra banda és extraordinària) com pel mètode, que s'ha demostrat en mi tremendament efectiu. Quedo totalment perplex davant aquesta capacitat d'autocontrol de què disposa la ment humana i entenc que potser en podria treure molt més profit.

En qualsevol cas d'aixó en fa ja quatre anys. Va ser la primera i única vegada que ho vaig intentar seriosament.

Li'n parlo al meu company Tanganika que, en el seu to cerimoniós de sempre i mentre ensuma una clenxa, em diu que aixó va contra natura i no pot ser bó. Me'l miro i somric.