La recordo perfectament, com si fos ara. Era rossa, però de pell bruna. Es deia Irene. Teníem la mateixa edat però anava a la classe del costat, fet que interposava un mur més entre ella i jo, per si no n'hi havia prou amb la paret de formigó que significava la timidesa pròpia dels 11 anys.
Va ser el meu primer amor platònic. Bé, el meu primer amor conscient, doncs ja als 2 anys sentia una exitació quasi incontrolable quan veia uns peus nus, i als 6 estava semi-enamorat de la professora de la classe del costat. Però ara era diferent. Ara sabia el que em passava. N'era conscient. Ella era pija fins a la mèdula però a mi aixó no m'importava. Només m'atreia aquella espectacular bellesa.
D'un dia per l'altre, a l'hora del pati, vaig abandonar qualsevol activitat de grup per centrar-me, amb el meu company Quim, a espiar els moviments de l'estimada. Ella solia jugar amb les amigues prop del pati infantil, aparentment indiferent a dos nois que dia rera dia seien a la ruleta. Quan no ens mirava la contemplàvem amb cara de tòtils i quan se n'adonava fixàvem ràpidament els nostres ulls a l'horitzó i adoptàvem una posse de gravetat exagerada, apresa dels actors de Holliwood. Llavors entonàvem algun dels clàssics més ensucrats dels anys 50's. Teníem una debilitat especial pel "Donna", de Richie Valence. Penso que si algun professor, d'amagat, ens va veure, es debia fer un bon fart de riure.
Lògicament la nostra tàctica, si és que mai vàrem arribar a fer-ne servir cap a consciència, no va funcionar. Ella va seguir jugant amb les amigues i nosaltres ens vem refugiar en la descàrrega de tensions que proporcionen els jocs de pilota.
Ahir, en un concert, el cantautor va cantar al seu primer amor no correspós. Em va fer pensar amb la Irene i no paro de donar voltes a la mateixa idea. Com hagués reaccionat si ella, per casualitats de la vida, s'hagués fixat amb mi. Em sembla que em decanto per la solució que adoptava en Charlie Brown cada vegada que se li acostava la rosseta panotxa. Posar-me una bossa al cap i apretar a còrrer.
30 d’abril 2007
Estàtica
Tanco els ulls. Inspiro i expiro profunda i lentament. Em relaxo. Inspiro i expiro. Cada vegada estic més relaxat. Progressivement em vaig aillant de tot alló que m'envolta. Inspiro.
Recordo. Ahir em vaig llevar sense necessitat de despertador. Vaig mandrejar una mica mentre intentava desxifrar el somni que havia tingut. Retrobades amb amics de l'escola, una vegada més. Després em vaig aixecar, em vaig posar les sabatilles i de dret al lavabo. Primer minut. Mentre em dutxava vaig esmerar-me en gratar unes restes d'esparadrap d'un dit del peu. A continuació, i com de costum, mentre m'aixugava vaig començar a fer ganyotes davant del mirall. Segon minut. Recordo també com hem va costar triar la roba a posar-me. Texans clars i samarretes negres o texans foscos i camises blaves. Decissió difícil. Trio els texans clars. És sorprenent el nivell de detall que pot assolir la memòria si ens hi esforcem una miqueta. Tercer minut. Fins ara tot va bé. Segueixo recordant. Com que m'esperava un dia dur a la feina vaig decidir atacar unes llesques de pà amb tomàquet i formatge. Recordo que el formatge em va costar de tallar perquè estava molt curat i el ganivet no era l'adequat. Se'm fa la boca aigua. Fins i tot arribo quasi a assaborir-lo. Quart minut. Mentre esmorzava per la tele un dirigent del PP vomitava una dosi més de demagògia i populisme. Algun dia d'aquests aconseguiran que tot plegat se m'indigesti. Primer avis. Dues profundes convulsions diafragmàtiques em retornen a la realitat. Procuro reconcentrar-me. Passo directament a la feina. Ara tot va molt més ràpid. Al vaixell vaig estar tot el dia rascant òxid. Després vaig arribar a casa, vaig baixar a l'Ateneu, sopar i al llit fins avui. Cinc minuts. Impossible concretar més. Els records són fugissers, ara.
Passo al pla B. El joc. Observo el mosaic. Petits quadrats blaucel perfectament aliniats. M'imagino un inmens tauler d'escacs i començo a jugar. Aquell punt negre és un cavall. Reprodueixo els salts necessaris per traslladar la peça imaginària del punt negre a un mosaic esquerdat situat un metre més enllà. La cosa funciona. Cinc i mig. Quan estic apunt d'arribar a l'esquerda perdo la concentració i també el punt on es trobava el meu cavall imaginari. El neguit m'envaeix. És hora d'acabar amb tot plegat.
Expiro, trec el cap fora de l'aigua i inspiro dues vegades profundament. Tothom em mira bocabadat. El company que em controla m'anuncia la marca. Cinc minuts quaranta set segons d'apnea estàtica.
No em sento tant content de la marca (que d'altra banda és extraordinària) com pel mètode, que s'ha demostrat en mi tremendament efectiu. Quedo totalment perplex davant aquesta capacitat d'autocontrol de què disposa la ment humana i entenc que potser en podria treure molt més profit.
En qualsevol cas d'aixó en fa ja quatre anys. Va ser la primera i única vegada que ho vaig intentar seriosament.
Li'n parlo al meu company Tanganika que, en el seu to cerimoniós de sempre i mentre ensuma una clenxa, em diu que aixó va contra natura i no pot ser bó. Me'l miro i somric.
Recordo. Ahir em vaig llevar sense necessitat de despertador. Vaig mandrejar una mica mentre intentava desxifrar el somni que havia tingut. Retrobades amb amics de l'escola, una vegada més. Després em vaig aixecar, em vaig posar les sabatilles i de dret al lavabo. Primer minut. Mentre em dutxava vaig esmerar-me en gratar unes restes d'esparadrap d'un dit del peu. A continuació, i com de costum, mentre m'aixugava vaig començar a fer ganyotes davant del mirall. Segon minut. Recordo també com hem va costar triar la roba a posar-me. Texans clars i samarretes negres o texans foscos i camises blaves. Decissió difícil. Trio els texans clars. És sorprenent el nivell de detall que pot assolir la memòria si ens hi esforcem una miqueta. Tercer minut. Fins ara tot va bé. Segueixo recordant. Com que m'esperava un dia dur a la feina vaig decidir atacar unes llesques de pà amb tomàquet i formatge. Recordo que el formatge em va costar de tallar perquè estava molt curat i el ganivet no era l'adequat. Se'm fa la boca aigua. Fins i tot arribo quasi a assaborir-lo. Quart minut. Mentre esmorzava per la tele un dirigent del PP vomitava una dosi més de demagògia i populisme. Algun dia d'aquests aconseguiran que tot plegat se m'indigesti. Primer avis. Dues profundes convulsions diafragmàtiques em retornen a la realitat. Procuro reconcentrar-me. Passo directament a la feina. Ara tot va molt més ràpid. Al vaixell vaig estar tot el dia rascant òxid. Després vaig arribar a casa, vaig baixar a l'Ateneu, sopar i al llit fins avui. Cinc minuts. Impossible concretar més. Els records són fugissers, ara.
Passo al pla B. El joc. Observo el mosaic. Petits quadrats blaucel perfectament aliniats. M'imagino un inmens tauler d'escacs i començo a jugar. Aquell punt negre és un cavall. Reprodueixo els salts necessaris per traslladar la peça imaginària del punt negre a un mosaic esquerdat situat un metre més enllà. La cosa funciona. Cinc i mig. Quan estic apunt d'arribar a l'esquerda perdo la concentració i també el punt on es trobava el meu cavall imaginari. El neguit m'envaeix. És hora d'acabar amb tot plegat.
Expiro, trec el cap fora de l'aigua i inspiro dues vegades profundament. Tothom em mira bocabadat. El company que em controla m'anuncia la marca. Cinc minuts quaranta set segons d'apnea estàtica.
No em sento tant content de la marca (que d'altra banda és extraordinària) com pel mètode, que s'ha demostrat en mi tremendament efectiu. Quedo totalment perplex davant aquesta capacitat d'autocontrol de què disposa la ment humana i entenc que potser en podria treure molt més profit.
En qualsevol cas d'aixó en fa ja quatre anys. Va ser la primera i única vegada que ho vaig intentar seriosament.
Li'n parlo al meu company Tanganika que, en el seu to cerimoniós de sempre i mentre ensuma una clenxa, em diu que aixó va contra natura i no pot ser bó. Me'l miro i somric.
Prèstecs
La Karakia i en Kara-Kum són parella des de fa una dotzena d'anys. De fet, deixant de banda alguna aventureta d'adolescència han viscut sempre l'un per l'altre.
Tot va començar quan la Karakia va celebrar la seva majoria d'edat. A la festa hi va anar pràcticament tota la classe. En Kara-Kum també. Ella no el trobava realment interessant però era el cap de la classe, el que ho controlava tot, el més marxós. Aquella nit es van fer el primer petó i des d'aleshores fins ara han anat passant per tots els estadis de la vida en parella. Als 20 anys van tenir una petita crisi, d'altra banda pròpia de l'edat, i ho van deixar estar durant un parell de mesos. Res que no es pogués arreglar amb una bona xerradeta. Tot va millorar arrel de l'interés que ella va posar en aprendre les aficions d'ell, l'esquí a l'hivern i el submarinisme a l'estiu. Ara fins i tot compartien el temps lliure. A més, en Kara-Kum havia fet una colla d'amics molt divertits a la facultat d'empresarials i quasi cada setmana es trobaven per fer quelcom.
La Karakia va acabar els estudis de psicologia tres anys més tard del que li tocava, però és el més normal si has de treballar a les tardes per pagar el casament. Des d'un principi li hagués fet més il·lusió estudiar antropologia, però en Kara-kum li va fer entendre que amb alló no aniria mai enlloc. Quan va acabar la carrera el seu sogre la va endollar de secretaria de direcció a l'empresa d'un amic. Un sou correcte i fora preocupacions. Als 27 anys es van prometre, amb anells i sopar inclosos, i als 28 es van casar.
Dos anys després avui és un dia especial. Es troben tots dos a l'oficina central del banc on treballa en Kara-Kum. El director, protector del noi, en qui veu un gran futur dins l'empresa, els hi està oferint una hipoteca en condicions immillorables, fetes a mida per la parella. Per fi poden comprar el desitjat pis. I a més a pocs carrers viuen els sogres, amb els qui ella té una fantàstica relació.
- Doncs bé, Kara-Kum, KaraKia, aquí teniu les condicions. Amb aquest tipus d'interés que us he aconseguit en poc més de vint anys haureu retornat la totalitat del prèstec. Si hi esteu d'acord ja podeu signar.
En Kara-Kum, somrient, orgullós, cofoi, es treu de la butxaca la Montblanc que la Karakia li va regalar en casar-se, estampa la signatura i apreta amb fermesa la mà del director per, a continuació, passar-li el contracte a ella.
En aquests breus segons la Karakia ha empalidit. El cor li batega amb força. Es fixa en el director que, expectant, abaixa la mirada cap el contracte. Observa llavors el seu marit que la mira amb complaença. S'aixeca, i amb les mans a la cara fuig a l'exterior. Allí esclata a plorar. La paraula pronunciada, en veu del director, amartella sense pietat el seu cap.
Prèstec, prèstec, prèstec, prèstec...
I quin contracte retorna el temps prestat a algú que no estimes?
Tot va començar quan la Karakia va celebrar la seva majoria d'edat. A la festa hi va anar pràcticament tota la classe. En Kara-Kum també. Ella no el trobava realment interessant però era el cap de la classe, el que ho controlava tot, el més marxós. Aquella nit es van fer el primer petó i des d'aleshores fins ara han anat passant per tots els estadis de la vida en parella. Als 20 anys van tenir una petita crisi, d'altra banda pròpia de l'edat, i ho van deixar estar durant un parell de mesos. Res que no es pogués arreglar amb una bona xerradeta. Tot va millorar arrel de l'interés que ella va posar en aprendre les aficions d'ell, l'esquí a l'hivern i el submarinisme a l'estiu. Ara fins i tot compartien el temps lliure. A més, en Kara-Kum havia fet una colla d'amics molt divertits a la facultat d'empresarials i quasi cada setmana es trobaven per fer quelcom.
La Karakia va acabar els estudis de psicologia tres anys més tard del que li tocava, però és el més normal si has de treballar a les tardes per pagar el casament. Des d'un principi li hagués fet més il·lusió estudiar antropologia, però en Kara-kum li va fer entendre que amb alló no aniria mai enlloc. Quan va acabar la carrera el seu sogre la va endollar de secretaria de direcció a l'empresa d'un amic. Un sou correcte i fora preocupacions. Als 27 anys es van prometre, amb anells i sopar inclosos, i als 28 es van casar.
Dos anys després avui és un dia especial. Es troben tots dos a l'oficina central del banc on treballa en Kara-Kum. El director, protector del noi, en qui veu un gran futur dins l'empresa, els hi està oferint una hipoteca en condicions immillorables, fetes a mida per la parella. Per fi poden comprar el desitjat pis. I a més a pocs carrers viuen els sogres, amb els qui ella té una fantàstica relació.
- Doncs bé, Kara-Kum, KaraKia, aquí teniu les condicions. Amb aquest tipus d'interés que us he aconseguit en poc més de vint anys haureu retornat la totalitat del prèstec. Si hi esteu d'acord ja podeu signar.
En Kara-Kum, somrient, orgullós, cofoi, es treu de la butxaca la Montblanc que la Karakia li va regalar en casar-se, estampa la signatura i apreta amb fermesa la mà del director per, a continuació, passar-li el contracte a ella.
En aquests breus segons la Karakia ha empalidit. El cor li batega amb força. Es fixa en el director que, expectant, abaixa la mirada cap el contracte. Observa llavors el seu marit que la mira amb complaença. S'aixeca, i amb les mans a la cara fuig a l'exterior. Allí esclata a plorar. La paraula pronunciada, en veu del director, amartella sense pietat el seu cap.
Prèstec, prèstec, prèstec, prèstec...
I quin contracte retorna el temps prestat a algú que no estimes?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)