Cerratans

Davant l'espessa escudella que es coia aquest matí al meu cap he decidit, a l'hora d'esmorzar, passejar una miqueta. Tombo per un dels principals carrers de la ciutat i topo amb un nou establiment, gran i espaiós. Es tracta d'una barreja de llibreria i botiga de compactes musicals. Fins aquí res de nou, però quan hi entro i inspecciono hi trobo títols com El arte de interpretar la mano, El proyecto de autorrealización (cambio, curación y desarrollo), Introducción a la psicoterapia (Manual de la teoría y técnica psicodinámicas) o Mandalas, como encontrar lo divino en ti (Un libro para descubrir nuestro interior mediante la meditación y el dibujo y coloreado de los distintos mandalas). En un dels expositors hi trobo la propaganda del següent viatge Egipto: Viaje de los 7 chakras y charla con Gamal Abdul. Tot l'establiment (música inclosa) esta dedicat a la pseudoespiritualitat i l'autoajuda. Tot plegat en un dels carrers més cars de la ciutat.

Fa temps que barrino el mode de dedicar quatre ratlles a una figura omnipresent de la història de la humanitat, el xarlatà, aquest personatge fascinant, lligat pràcticament a totes les cultures, capaç de vendre el no res.

Sembla que el terme s'atribueix, etimològicament, a una fusió del verb italià ciarlare (parlar) amb el gentilici cerretano, habitant del municipi de Cerreto, a la Umbria, famós antigament per la seva gran producció de curanderos (sí, en català aquesta paraula existeix).

De xarlatans famosos n'hi ha hagut uns quants. Tabarin, a principis del s. XVII, començà venent amb son germà suposades medicines a la Place Dauphine de París. Eren tals les seves habilitats teatrals que va crear una companyia que va arribar a actuar per la cort francesa. Acabà els seus dies nedant en l'abundància i com a gentilhome a Orleans.

Un altre cas curiós és el de Cagliostro (Giuseppe Balsamo) que ingressa com a novici a l'ordre de Sant Joan de Deu i aprèn química i rictus espirituals. El següent pas és enganyar Vicenzo Marano, adinerat de l'època, fent-lo creure que a una muntanya propera hi ha un tresor custodiat per sers sobrenaturals. Després d'haver-li pagat una quantiosa suma de diners per guiar-lo i protegir-lo l'únic que rep el potentat, a peu de muntanya, és una atonyinada que quasi l'envia a l'altre barri.

Més proper a nosaltres és el cas de John R. Brinkley, suposat doctor que curava la impotència transplantant testicles de cabra.

Hom pot pensar que avui en dia tot això ja no existeix, mentre recordem que els darrers xarlatans dels que tenim constància són els venedors d'elixirs per fer crèixer els cabells i ungüents cura-ho-tot a què ens té acostumat el gènere cinematogràfic del Western. Fals. Els xarlatans segueixen entre nosaltres, però fent servir mètodes molt més refinats.

Si abans requerien exibir-se en grans places, cridar i gesticular, fet pel qual se'ls reconeixia a llegües de distància, ara el seu mètode s'ha perfeccionat tant que han aconseguit que, mantenint-se ells en silenci, sigui la pròpia societat la que els hi faci la propaganda. I tot gràcies a un filó d'or. I quina és aquesta font de l'abundància de la qual tots voldríem beure? Doncs les malalties mentals. I quan utilitzo aquest terme no m'estic referint als quadres de disminució psíquica i derivats, sino pròpiament a estats depressius, d'angoixa, a crisis espirituals i de valors. Aquí els xarlatans estan en la seva salsa, es troben al paradís. Ara ja no cal cantar les virtuts de productes de resultat comprobable en un periode curt de temps, fet que els obligava a portar una vida dura i errant. Ara el nomadisme s'ha substituit per sedentarisme urbà. I és que la ciutat, amb tots els seus problemes d'estrès i soledat que genera, és terreny abonat per aquests individuus. Arreu sorgeixen coneguts de coneguts que et recomanen, davant de tal o qual problema, a tal o qual personatge que fa miracles.

Jo mateix tenia una amiga que es dedicava a administrar gotes amb essència de plantes, un toc de conyac i nom de compositor amb, suposadament, infinitat de propietats curatives. El curiós del cas és que la noia exercia després d'haver fet un curs d'un parell de tardes a la setmana durant un any. La darrera vegada que la vaig veure em va comentar que estava estudiant una altra modalitat. Aquesta vegada pretenia sanar a la gent a través dels colors. Des d'aleshores em pregunto què fan els estudiants de psicologia i psiquiatria dedicant tants anys de la seva vida a estudiar conceptes que en un any i poques hores podrien resoldre amb una efectivitat semblant.

El més rocambolesc del cas és que molts d'aquests impostors n'hi ho saben que ho són. La gran majoria d'ells s'endinsen en aquest món com a pacients i, a resultes d'un tractament més o menys efectiu, esdevenen professionals. I doncs, que em direu... no vol dir que funciona? Bé, sota el meu punt de vista, el suposat èxit d'aquests mètodes està basat en un indiscutible efecte placebo inicial (conseqüència de la pròpia ment malalta) seguit d'un efecte de dependència. M'explico. La novetat del mètode, el misteri que comporta, la sensació que transmet d'estar compartint una veritat a l'abast de poca gent, genera en la nostra vanitat una sensació reconfortant, de falsa millora. D'altra banda aquests mètodes comporten, com tots els dels xarlatans, una bona dosi de conversa. Si no oblidem que molts d'aquests malalts se senten tremendament sols davant el món, aleshores podrem comprendre com el fet de comunicar les seves pors més amagades a algú altre els hi pot arribar a fer algun bé. Bé, això en el millor dels casos. La gran majoria de vegades els pacients es queden ancorats a aquests tractaments durant anys, autoenganyats per la inicial sensació de millora o, si són més inquiets, salten de mètode en mètode, buscant incansablement el Sant Grial.

I els metges? Els metges ni acostar-s'hi, seria reconèixer que són malalts i ells el que tenen és un problema...