Dos homes de considerable edat resten drets a l'extrem esquerra de platea a l'espera que comenci la pel·lícula. Un vesteix de negre i el seu nas soporta el pes d'una montura d'ulleres de pasta a l'estil Buddy Holly. Ben pentinat i amb una poblat masclet té tots els aires per considerar-lo quelcom semblant a un artista. L'altre és bastant calv i porta un perfecte bigotet franquista. Tots dos tenen uns cabells blanquíssims. La conversa que es produeix entre ambdós es desenvolupa d'aquesta manera:
- Et vaig veure l'altre dia al passi del film "x".
- Sí, tens raó - remuga. - No sabia si anar a veure aquesta o la "y".
Tots dos parlen pausadament, mesuren les paraules, allarguen les vocals.
- Bé, la "y" és una comedieta... i l'altre és més seriosa - explica l'artista.
L'altre, aguantant-se amb el bastó se'l mira i a poc a poc li respon:
-De fet la vaig triar perquè una durava 90 i l'altre 110 i a mi el que m'interessa és omplir el temps.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Trist realidad!!! Espero mai haver de trair la "y" per el temps!!
Com diu l'Anna, trist, pero cert!! El que recomanaria jo a aquest bon home es que el proper dia jo li aconsellaria que tries la comedieta que, tot i ser uns minuts mes curta, de ben segur que li arrancara com a minim un somriure i probablement li alegri la resta del dia de forma que encara li passara mes rapid, si aquesta, com diu, es la seva prioritat. Com sempre Oscar, molt bona reflexio!! Gracies
all right!
ali
pd: què és el masclet?
Publica un comentari a l'entrada